ELS BONS PROPÒSITS

ELS BONS PROPÒSITS Fa pocs dies que hem estrenat l’any 2023. Els adults hem estrenat agendes. Els infants han tornat a l’escola, i amb ella els horaris,les rutines i les activitats de cada dia. I tornam a la quotidianitat de les coses. Tant de bo ens avesàssim a viure més lentament. Estam tan acostumats a la immediatesa i a la brevetat de les coses que sovint pens que els petits detalls han perdut l’interès. Tot va aviat. I ho contagiam als infants, que malauradament han après a viure a cent per hora, envoltats d’estímuls i d’imatges, moltes vegades buides de contingut. Tot és ara. Tot és ja. Les xarxes socials arrepleguen vídeos de trenta segons; encara no han acabat de rompre el paper de regal, que ja cerquen el següent present. Una pel·lícula de dues hores és massa llarga i un llibre té moltes pàgines. Cada dia de la setmana tenen alguna activitat. I els deures. I la feina. I les obligacions. Entre tota aquesta bogeria anomenada rutina, una reflexió: quan ens aturam a pensar, a seure, a observar, a parlar del tot i del no res?. Poques vegades. Molt poques. Anam tan estressats que aparcam emocions i sentiments en petits compartiments d’algun lloc de la nostra ment, perquè «ara no tenc temps de pensar en això». I això, també ho transmetem a les nostres criatures. A vegades em deman qui les escolta a elles, a les criatures.

Per això, i perquè aquesta època de l’any és molt propicia per aquestes qúestions, propòs un joc/activitat per fer en família. La podríem anomenar: els bons propòsits. La primera passa important, és clar, serà explicar als infants què és un propòsit i deixar ben clar que res té a veure amb quelcom material. Per això els adults podem començar posant alguns exemples: ser més pacients, mirar menys el mòbil, jugar més temps, passejar més. Viure més lentament. Escoltar més. Estimar-nos millor. Després els més petits, poden anar dient la seva pròpia llista. A continuació ho podem posar per escrit, en papers de colors, i col·locar-los a un lloc ben visible. Perquè la gràcia serà poder-los llegir durant els següents mesos i comprovar, entre tots, si estam complint els bons propòsits. L’important però, no és escriure una llista de coses i ja està. Serà impossible poder fer aquesta espècie de joc si no estam disposats a escoltar, a aprendre i a canviar certs tics i actituds que s’han instal·lat en nosaltres, sense que sapiguem com ni quan. Estar disposat a fer aquest exercici implicarà, segurament, sentir coses que ens feriran o que ens faran replantejar molts aspectes del nostre quefer. Però també és una oportunitat per a conversar, per intercanviar punts de vista i opinions i fer veure als infants que tots tenim deures i responsabilitats, algunes compartides, i altres que els pertoquen a ells: esforçar-se i estudiar un poc cada dia, no barallar-se, mantenir un mínim ordre a les seves habitacions, per exemple. Per a ells resultarà un bon recurs per a reflexionar, pensar i comunicar-se. El simple fet de seure i fer junts aquest llistat ja és un bon propòsit en sí mateix. Convé fer-ho en un moment de calma, sense presses, en un ambient agradable i en un to afectuós. Practicarem l’escolta activa, l’empatia i segurament veurem una mica més enllà de les nostres pròpies dèries i necessitats. Pot esdevenir una bona oportunitat per expressar sentiments i posar nom a les emocions, explicar-les i no tenir-les guardades en algun raconet del nostre pensament. Se m’ocorr que també pot ser una bona activitat per fer a l’aula com a primera activitat de l’any, amb les modificacions o adaptacions que cada docent consideri oportunes. Però estic segura que es pot adaptar a qualsevol nivell educatiu i que pot ser una bona eina per a treballar la relació entre els alumnes i entre aquests i els seus professors. En qualsevol cas, possiblement aprendrem més del que ens podem imaginar i, qui sap, pot ser ens coneixerem una miqueta millor. I això ja serà tot un èxit. I vosaltres, què escriuríeu a la vostra llista de bons propòsits? Bon any per a tothom. Que el 2023 ens dugui, salut, amor i aprenentatges que ens facin més fàcil el camí.

Ensenyar a estimar

Els vincles afectius són aquelles que s'estableixen des del nostre naixement i que es van enfortint amb el pas del temps. Els primers llaços els feim amb la mare, amb el pare, germans, padrins i amb la família i amics que ens acompanyen en la nostra vida. Perquè aquests vincles siguin positius cal que aportin benestar emocional, amor, afecte i seguretat. Un infant crearà vincle amb qui està amb ell, independentment que aquest sigui positiu o negatiu, perquè, malauradament, els vincles negatius (tant dins la família com amb els amics) també existeixen. Quantes vegades hem sentit a dir la frase: els infants són cruels per naturalesa? Segur que moltes. Massa. L'hem interioritzada i, el pitjor de tot, l'hem normalitzada, sense aturar-nos a pensar si això és així. Les criatures no són cruels per naturalesa. Ho són per imitació, perquè aprenen el que veuen i senten a casa. Els pares (o els cuidadors, en general) no som conscients de fins a quin punt som mirall i model per als més petits. Si a casa es normalitzen expressions despectives per referir-nos, per exemple, a persones amb sobrepès, o baixes, o amb ulleres, o a persones amb diversitat funcional, o que provenen d'altres països, i si, a més, se'n fa befa, els infants interioritzen el missatge i el reproduiran amb tota normalitat en qualsevol lloc i situació. I, evidentment, se'n riuran del nin que du ulleres, de la nina de les pigues, o del company que no sap parlar bé. Així comencen situacions molt desagradables que, si no es detecten i es tracten a temps, causen molt dolor i patiment a l'infant de qui s’ha fet befa o han ofès. En aquest sentit, família i escola tenim un paper fonamental en la detecció d'aquests fets, en la reparació de la víctima i en la reeducació de l'ofensor o ofensora.

Molts casos d'assetjament greu es podrien evitar si s'atenen els senyals d'alarma. Com qualsevol tipus de maltractament comença de forma molt subtil, en situacions a les que potser els adults no donam importància. I aquí rau l'error. Si els nostres fills o filles tornen d'escola plorant, trists, o angoixats de manera reiterada i, a més, manifesten que no hi volen anar, alguna cosa passa. Davant aquestes situacions no hi val l'altra típica i perillosíssima frase «això són coses d'infants». Perquè implica que nosaltres, com adults, no hi hem de fer res. I s'equivoquen els qui pensen així. Els adults hem de fer el més important. Per una banda, dotar les criatures de les eines necessàries per a solucionar els seus conflictes de forma autònoma, però acompanyant-les en tot moment, fent-los saber que som i serem allà, sempre. Que si ells ho intenten solucionar,però les ofenses continuen, no estan tot sols davant el conflicte. No hi ha pitjor sentiment que la solitud i sentir-se desemparat davant situacions que ens fan por o produeixen tristesa. I per l'altra banda, procurar que els nostres fills siguin bones persones. Que no agredeixin ni ofenguin ningú. Que parlin i tractin amb respecte els seus iguals i els adults que els envolten; que no se'n rigui de ningú diferent a ell. Corregir-los cada vegada que veim que tenen comportaments exclusius o utilitzen llenguatge despectiu per referir-se als seus companys. I com podem fer tot això des de casa? En primer lloc, fomentant la comunicació familiar. Parlant molt amb ells i escoltant-los activament. Hem de tenir la major confiança possible amb els nostres fills i filles i això es fa cercant moments de conversa. Per exemple, el temps de dinar o sopar pot ser un bon moment per contar com ens ha anat el dia a tots. Què és el que més t'ha agradat del que has fet avui? I què haguessis canviat? Éreu tots a classe avui? Heu apuntat res important a l'agenda? Són exemples de preguntes que demostren el nostre interès per les seves coses. En segon lloc, no restant importància als seus problemes. Quan un infant ens conta que el seu amic o amiga avui no li ha fet gens de cas i que això l'ha entristit, per exemple, segurament tendirem a no fer cas d'això que ens conta i tancar el tema amb un «bé, no passa res». La ment adulta és racional, tenim problemes més importants, evidentment. Però per a les criatures, el seu món és això: que un amic avui no li xerri, per a elles és molt important i trist. Per tant, com a pares i tutors, hem de trobar l'equilibri entre minimitzar i sobreprotegir, això és ensenyar a relativitzar. Avui potser no t'ha fet cas perquè ha estat ocupat amb altres coses. Sé que això et posa trista, però demà parla amb ell i demana-li si tot va bé. Explica-li que et vares sentir una mica malament. Si sempre li deim «això no és res» normalitzarà que els seus problemes no importen i aprendrà a no explicar res, convertint-se així un infant insegur i amb baixa autoestima. - Reforçant la seva autoestima recordant-li tot el que val. Des de petits ens haurien d'ensenyar a estimar, i això passa per estimar-nos a nosaltres mateixos. A saber dir no quan no volem jugar, o no volem anar amb algú en un moment determinat. A fer-nos valer, sense ofendre els altres; a marcar certs límits del que volem o no volem fer i, sobretot, a no ser dependents. Els infants són egocentristes per naturalesa i els costa posar-se al lloc dels altres, però n'han d'aprendre progressivament. I això implica entendre que no sempre poden fer el que volen, que a vegades han de cedir a la voluntat dels amics, i que han de respectar les decisions dels companys. Hi ha infants que tendeixen a ser absorbents i, d'alguna manera autoritaris,. Els agrada sentir que els seus iguals sempre fan el que ell vol i tendeixen a relacionar-se amb nins i nines que són el contrari, més submisos i permissius. En aquest cas als primers els hem d'ensenyar que no pot obligar ningú a ser amic seu. I als segons que algú que t'anul·la no t'estima bé. Uns i altres han d’aprendre que estimar vol dir respectar, i deixar ser lliures. I això és molt difícil, perquè com deia al principi, els vincles es creen, malgrat que siguin negatius, però si no els ensenyam des de petits a estimar-se i a estimar, estan condemnats a patir relacions insanes en un futur. -Estant atents a senyals que poden ser indicadors que alguna cosa no funciona: plora per anar a escola, en surt trist, angoixat o de mal humor, estar irascible, de sobte es torna fer pipí al llit, deixa de menjar, li costa dormir, diu que a l'escola el molesten... Abans que sigui massa tard, cal actuar i veure què passa. I si, efectivament, hi ha alguna cosa que el fa patir, ajudar-lo, acompanyar-lo, donar-li tot el suport necessari perquè ho pugui expressar. I si és necessari fer teràpia psicològica. La salut mental infantil no és una cosa que ja passarà. És la base per a una vida adulta sana i equilibrada mentalment. I per acabar, fomentant l'empatia. En aquest sentit propòs un joc inventat que podríem titular: «Què faries tu si...?». Cada família pot fer el seu: amb un taulell, amb targes de preguntes, etc. L'important és plantejar situacions (adaptades a l'edat de cada infant) en què tenguem diferents maneres d'actuar. Per exemple: Què faries tu si veus que un amic teu pega a un company o companya? a. No faria res, perquè és amic meu i no el vull delatar b. Aniria a cercar un adult c. Li recriminaria l'actitud al meu amic i aniria a veure com està el company d. Res, segur que el meu amic té motius per pegar-li. Evidentment, hi pot haver més d'una opció considerada adequada, però l'important és que cada situació -sobretot les considerades negatives- vagi acompanyada d'un petit debat o reflexió. Per acabar, voldria concloure dient que la forma més evident d'assetjament escolar és l'agressió física, però els insults, les males paraules, les humiliacions, les befes, el menyspreu, fer el buit, acaparar amistats i deixar de banda, el xantatge emocional... són formes molt més subtils i invisibles de fer patir. I el mal psicològic que poden arribar a fer pot determinar les relacions socials a l'edat adulta. Per això, cal que ensenyem els infants a estimar-se, a estimar, i a estimar bé.

HI HAVIA UNA VEGADA...LA FESTA DEL LLIBRE

Hi havia una vegada... la festa del llibre

“Hi havia una vegada una societat de persones que vivien en un món hiperconnectat. Tenien ginys electrònics cada vegada més desenvolupats; aplicacions tecnològiques cada vegada més sofisticades amb les que podien fer coses impensables uns anys abans. Intel·ligència artificial en deien. La gent vivia amb presses, pendent de les seves curolles i de les seves agendes, cadascú mirant el seu redol i la seva pantalla. Però vet aquí que cada 23 d’abril passava una cosa extraordinària. Milers de persones d’aquesta societat pausaven les seves cabòries durant una estona i sortien a passejar pels carrers de les seves ciutats per celebrar el dia del llibre. Del llibre –en paper- i de la rosa. Les escoles, les biblioteques, els casals de barri ... organitzaven activitats culturals diverses per a celebrar Sant Jordi. Les llibreries sortien als carrers i muntaven paradetes de llibres. A cada cantó podies comprar roses de tot color. I així, els carrers s’omplien de lletres, de flors, i de contes. Per un dia els mòbils i les tauletes descansaven, perquè les mans estaven ocupades passant els fulls dels llibres que havien triat. I sense que gairebé se n’adonassin un somriure se’ls dibuixava als llavis. Era un dia màgic i espectacular, en el que de sobte retrobaven la felicitat entre les pagines i les roses. I conte contat, aquest conte...NO S’HA ACABAT!”

I això, per sort, no és un conte. És una realitat. Sant Jordi és la festa més bella del món i és el millor al·licient per apropar els llibres i la lectura als infants. I als joves, i als grans. Però sobretot és un gran moment per passejar, per triar, per remenar, per fullejar i per firar llibres. Llibres per gaudir, per conèixer. Llibres per aprendre que els dracs no són sempre ferotges i que els cavallers no són sempre el que semblen. Que les princeses ja no volen ser salvades, volen ser lliures. Dia 23 d’abril sortiu a passejar, aturau-vos a les paradetes i triau. Si teniu criatures, feis-los partícips d’aquesta elecció. Elles millor que ningú sabran amb quines històries se’n volen anar a dormir. Als més petits llegiu-los un conte en veu alta. Així, a poc a poc, aprendran el ritme, el to, la velocitat i l’entonació adequats quan ells hagin de llegir. Deixau-los observar els dibuixos, que passin els fulls, que facin preguntes. Si ja s’han iniciat en la lectura, els podeu convidar a llegir en veu alta algun fragment. Això els implicarà molt més amb la història. Escoltar un conte afavoreix la comprensió oral, la relaxació, l’atenció i l’escolta activa. I sobretot, i més important, crea un vincle que durarà per sempre. I per què no preparar un conta-contes a casa? És una activitat magnífica per a passar temps amb els més petits. Triau un conte de casa, llegiu-lo, preparau els personatges, feis decorats amb materials que tengueu per casa. S’engrescaran, segur, en una activitat fabulosa i extraordinària al mateix temps que practiquen la psicomotricitat fina, el llenguatge oral i la lectoescriptura.

Més enllà del valor educatiu dels contes, cal posar l’accent en el seu valor emocional i d’acompanyament en el desenvolupament infantil. Són el millor recurs per a tractar temes delicats o complicats, com poden ser la mort, la separació, la malaltia... Llegir ajuda a desenvolupar el pensament crític i l’empatia. Desperta la imaginació i la curiositat, i permet viure a través dels personatges plantejant-se “Què faria jo si em trobàs en aquest situació”. Per tant, en aquest sentit, escoltar o llegir històries permet fer transferències entre la vida real i el món fictici al què ens transporta l’obra. Amb infants més grans, ja iniciats en la lectura, és important deixar que ells mateixos elegeixin el seus llibres i cercar estones i llocs que convidin a llegir: després de dinar, abans d’anar a dormir... Si els fa ganes, animau-los a què us en llegeixin un trosset en veu alta. Mostrau interès pel que estan llegint, feis-los preguntes sobre la seva lectura. Serà una bona mesura per comprovar si entenen el que llegeixen, és a dir si fan realment una lectura comprensiva. La lectura comprensiva és la base per a qualsevol aprenentatge, per això és important inculcar l’hàbit de la lectura i que esdevingui una activitat quotidiana més en el dia a dia. Maria Montessori, ja al seu llibre La descoberta de l’infant (publicat el 1950) explica que “llegir és interpretar una idea a través de signes gràfics. Mentre les paraules escrites no transmeten idees al nen, no es pot dir que el nen sap llegir” Llegir és viure i veure mons diferents amb uns altres ulls. És desconnectar per a tornar connectar. És una pausa en un món massa atrafegat. És descobrir petits paradisos. Així que per Sant Jordi, per la festa del llibre, (i sempre) passejau, mirau i triau. Regalau i llegiu llibres i gaudiu de l’aventura!

La importància de la lectura comprensiva

 

LA IMPORTÀNCIA DE LA LECTURA COMPRENSIVA

 

Llegir és un procés mecànic que consisteix en la descodificació de lletres per a convertir-les en paraules.  S’incia amb el reconeixement de les lletres, que representen els son del llenguatge. Quan s’aprèn a relacionar cada grafia amb el seu fonema és quan s’incia la consciència fonològica, condició indispensable en l’aprenentatge de la lectoescriptura.  

Aprendre a llegir és una activitat cognitiva complexa que requereix la coordinació de moltes funcions cerebrals. Per això convé esperar que els infants es trobin preparats (i sobretot motivats) per a començar aquest aprenentatge, que és lent i necessita molta paciència.

Vist així, qualsevol persona que hagi estat alfabetitzada és capaç de llegir. Però el procés lector va molt més enllà de la pura descodificació. No és res si no es compren allò que s’està interpretant.  És per això que una definició de “llegir” no pot marginar el concepte de “comprendre”, d’aquí que s’hagi de donar la importància que té a la lectura comprensiva.

Llegir comprensivament  vol dir que, a més d’interpretar els símbols i les grafies correctament, s’entén globalment la idea d’allò que s’ha llegit, això és ser capaç de seleccionar les idees principals i saber captar el missatge principal, assimilar-lo i interioritzar-lo. Vol dir poder relacionar la nova informació que s’està llegint, amb aquella que es té emmagatzemada i que es coneix amb  el concepte de coneixements previs ,  un dels principis bàsics de l’aprenentatge significatiu. De res no serveix allò que es memoritza i s’oblida. S’aprèn quan s’entén. Es pot explicar quan es compren.

Si aprendre a llegir és un procés que comporta temps i pràctica, també ho és aprendre a llegir comprensivament.  La lectura  comprensiva s’ha de practicar utilitzant estratègies d’atenció i  concentració, afavorint espais i moments destinats a aquesta tasca. Es pot practicar de moltes maneres i es pot potenciar -de manera més o menys intencionada-  a través d’activitats més lúdiques com puguin ser un contacontes o una lectura compartida, o duent a terme activitats més dirigides, com per exemple les comprensions lectores, encaminades específicament a entrenar la comprensió de textos. Tot això s’haurà de dur a terme tenint en compte factors que poden intervenir en la comprensió lectora, com per exemple:

-          L’edat de l’infant. És evident que el moment evolutiu dels infants marcarà la pauta de quin tipus d’activitats es poden planificar. Però des de ben petits ja es pot treballar la comprensió. Per això, a infantil, els conta contes, les obres de teatre o la lectura de contes en veu alta  -entre d’altres- i el posterior comentari en gran grup, fent preguntes, o demanant opinió del que s’ha vist, sentit o llegit, resulten recursos ideals per començar a practicar la comprensió dels fets. Quan són més grans es poden plantejar activitats concretes com per exemple les comprensions lectores.

 

-            Presència de dificultats específiques d’aprenentatge com puguin ser la dislèxia o el Trastorn Específic del Llenguatge, per exemple. En aquests casos el procés d’aprenentatge de la lectura es pot veure afectat i pot costar més. Per això són fonamentals la detecció primerenca i l’establiment de pautes i de suports educatius que han de servir per minimitzar les dificultats i ajudar en l’assoliment  dels objectius proposats.

 

-          Escàs hàbit lector. És evident que quant més es llegeix, més facilitat s’adquireix per a la comprensió i això s’aconsegueix fomentant la lectura des de petits. La manca de lectura pot afectar la velocitat lectora i l’adquisició de vocabulari, provocant un pobre repertori lingüístic , cosa que repercuteix negativament a l’hora de comprendre què s’ha llegit.

 

-          Distribució i tipologia del text. Un text massa extens, sense espais, amb un interlineat estret, un tipus de lletra excessivament petita, etc...dificultarà la lectura i és probable que s’abandoni o no es llegeixi amb la comprensió necessària.  En canvi un escrit “net”, ben alineat, ordenat, amb paràgrafs separats, un interlineat mig, una tipologia de lletra  grossa, clara i de mida adequada, afavorirà l’atenció i les pauses necessàries per integrar la informació. En determinats casos -i en funció de l’edat a què va destinat el text- si va acompanyat d’algun dibuix o il·lustració, ajuda a l’adequada assimilació de la lectura.  

La capacitat de comprendre es va adquirint amb els anys, i es perfecciona a mesura que es llegeix i es practica de forma habitual. Arribats a aquest punt, a continuació s’exposen algunes estratègies a posar en pràctica per a millorar la comprensió lectora:

1.       Començar des de l’etapa d’infantil. En aquest moment evolutiu es troben en una frase pre-lectora, per això tot el que es faci per a treballar la comprensió es farà amb suports fonamentalment visuals. Es pot plantejar un conta contes, per exemple, mostrant el conte als infants perquè que vegin els dibuixos, les lletres, el text...i en haver acabat fer preguntes sobre el que han escoltat.

 

2.       Fer i escoltar lectures en veu alta.  La lectura en veu alta estimula l’atenció i la concentració. Sentint llegir s’aprèn el ritme i el to adequat, s’adquireix progressivament la velocitat lectora i s’interioritza millor el missatge.

 

3.       No limitar la pràctica de la lectura comprensiva a fer comprensions lectores a les àrees de llengües. Llegir un text i després contestar les preguntes per escrit pot ser una bona pràctica puntual, però si es converteix en rutina pot arribar a ser desmotivador. La comprensió lectora es pot practicar des de totes les àrees del currículum, ja sigui amb un text de ciències com en la resolució de problemes matemàtics. Tampoc cal que s’hagi de fer sempre per escrit. Després de llegir un text de geografia, per exemple, es poden fer preguntes orals, per comprovar que s’ha entès allò que s’ha llegit.

 

4.       Passes per comprendre un text. Les passes que s’exposen a continuació no tenen per què ser entregades per escrit, ni ser avaluables. Simplement son una guia a seguir per a millorar la comprensió lectora. Es poden completar en gran grup, amb ajuda,  de forma individual, amb supervisió d’un adult o simplement com a autoajuda per captar correctament el missatge escrit. En definitiva pretenen ser un suport didàctic. Evidentment poden ser modificades, ampliades o reduïdes segons les necessitats de cada grup, infant. Serien les següents:

 

1.       Fer una primera lectura de tot el text.

2.       Marcar totes aquelles paraules o expressions que no s’entenen i cercar el seu significat.

3.       Dividir el text el text en fragments breus segons el tipus de text. Per exemple, si el text és narratiu, el text es dividirà en introducció, nus i desenllaç. Si és una notícia caldrà identificar el titular, l’entrada, el cos i les conclusions. Si és un text explicatiu, se seleccionaran la introducció, el nus i les conclusions finals.

4.       Tornar llegir el text, però aquesta vegada per parts i detingudament. De les parts que s’han seleccionat a la passa anterior s’intentarà donar resposta a preguntes com:

-          Què? (què diu el text?/ de què parla el fragment?...)

-          Qui ? (qui és el protagonista? Quins personatges anomena?...)

-          Quan? (a quin moment té lloc la història? / quan va succeir?...)

-          On? (a quin país/ciutat/regió té lloc el que s’explica?...)

-          Per què? (quines causes o motius s’expliquen ?...)

-          Com? (quins instruments s’utilitzen? Quines passes s’han seguit? Quin procediment es du a terme?...)

5.       Subratllar les frases més importants, que sovint seran les que donaran resposta a les preguntes anteriors.

6.       Intentar resumir –oralment o per escrit- el que s’ha llegit, amb les pròpies paraules.

La comprensió lectora és una habilitat que s’adquireix amb temps, paciència i constància. És la base de l’aprenentatge significatiu, i es pot practicar des de l’educació infantil i en tots els àmbits de la vida quotidiana. Per tant si s’hi dediquen esforços, recursos i una mica d’imaginació  pot ser una de les claus per a millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Un any després

 

 Fa un any perdíem la noció del temps. Els rellotges s'aturaren, els calendaris, quiets, passaven els fulls, però nosaltres no avançàvem, instal·lats en el no res. La vida ens imposava un parèntesi obligat, una pausa forçosa que encara no sé si ens va servir de res. La pandèmia aturà en sec les vides de tothom, i el que és pitjor se'ls en dugué en molts casos. Encara avui ploram adéus. 

Per aquella època vaig escriure els meus pensaments en un article que titulava "Coses que no he après durant aquest confinament" i en ell, una de les coses que explicava era que no havia après a deixar passar. Que no havia après a no pensar en els problemes, perquè sabia que la pausa obligada, en algun moment, s'acabaria, i que en aquell moment hauria de fer front a tot el que havia quedat aparcat. Per tant no estava guanyant temps, simplement posposava la realitat. També vaig escriure que no havia après a no enyorar-me. Un any després encara m'enyor. M'enyor de la meva vida d'abans,. M'enyor de les abraçades, dels dinars amb la família, dels crits, dels renous, de les rialles. Dels padrins.

La pandèmia ens va obligar a tots a carregar un equipatge massa feixuc,ple de pèrdues: familiars, laborals, econòmiques, de llibertat per a poder partir. I afegit a aquesta càrrega, cadascun duiem la nostra pròpia motxilla, plena de pors, dubtes i temes pendents. I tot plegat pesa massa. 

Una setmana abans del desastre, el meu petit món ja s'havia cruiat per altres qüestions. Ara, des de la distància, a vegades pens que potser la vida em va regalar aquesta aturada perquè pogués recollir tots els trossets de mi que s'havien escampat. No podia imaginar que un any després, en el mateix mes i gairebé en els mateixos dies, la situació que em tocaria viure seria encara molt més trista i que em deixaria un dolor encara més profund que allò. Durant aquest temps, quan veia per les notícies els milers i milers de casos de contagis, de morts, de les històries humanes que hi havia darrera els números, sentia empatia per a totes les famílies que patien les conseqüències de la Covid19. Innocent de mi, pensava que a nosaltres no ens tocaria. Però toca. I arrassa. I el mal més gran no és la pèrdua en sí, perquè la pèrdua -quan és llei de vida- és acceptable. El dolor més gran és no haver pogut dir adéu al meu padrí. El dol profund és no poder acompanyar les seves filles (les meves ties i ma mare) en la seva pèrdua. El mal a l'ànima és no poder abraçar-les ni a elles ni a la teva germana, ni als teus cosins -que són el més gran que tens-, en un dels moments més trists de la nostra vida junts. Fa un any intentava recompondre tot el meu jo, i tanmateix el meu jo mai no tornarà ser complet, perquè amb ell se n'ha anat una part de la meva ànima.  

La vida és així de punyetera i té una curiosa forma d'ensenyar-nos que de tot ens en sortim, que som capaços d'aguantar-ho quasi tot, malgrat pensem que no tenim forces. Sí, segurament tot i la profunditat de la mar sempre arribam a la superfície, tot i que en alenar la vida caiguem estesos a terra. Però toca aixecar-se, refer-se i esperar la següent onada. 

 He trobat  la meva brúixola, que aviat tornarà marcar el nord. És cert que hi ha moltes coses que no he après durant aquest temps, però també he après a continuar el "camí que a poc a poc escric per a demà. Que demà mancarà el fruit de cada pas";  i que "Per això, malgrat la boira, cal caminar." 

"Atypical". Una sèrie per comprendre l'autisme

Quan s'espera un fill s'obre un món d'il·lusions, dubtes, incerteses, pors, emocions úniques i inexplicables. Sorgeixen dubtes, i moltes preguntes i per donar-hi resposta hi ha una gran oferta de revistes i  llibres especialitzats que expliquen què es pot esperar setmana a setmana

Durant l'embaràs es fan ecografies, proves, revisions i es fan cursos de preparació per al part, xerrades, trobades....Fins aquí pot semblar que tot està controlat. Però la veritat és que després, quan neix la criatura, ve el buit, l'abisme. Ens han preparat per quasi tot, però no pel més important: acceptar que tu ja no ets tu i que el teu petit món -de persona autònoma i  independent-  desapareix, s'esfuma,  perquè ara hi ha un petit ésser indefens, acabat de sortir de tu, que et necessita les 24 hores del dia per sobreviure. I acceptar-ho i assumir-ho no sempre és fàcil.  Però això, passa. Perquè l'amor ho cura tot i no hi ha un amor més pur, potent, incondicional i bèstia que el que se sent per un fill. 

I van passant els  primer anys de vida (molt aviat, per cert) i aquell nadó indefens va creixent. I quan sembla que ja tot va rodat, resulta que hi ha més coses que ningú no t'ha explicat: que no sempre va tot bé. I a tu et costa acceptar-ho i caus en el perillós pensament de "ja ho farà, encara és petit" però la realitat és que passen els mesos i  que el teu fill no parla; sembla esquiu. L'escola li costa i sempre juga tot sol. No li agrada cantar, perquè no suporta els renous. I quan vas al parc ell no juga, perquè no li agrada el tacte de l'arena.  Igual que no li agraden altres textures. Sembla que sempre és al seu món i interactua molt poc (o gens) amb la família i. I sembla que té dificultats per comunicar-se i a les trobades amb molta gent es posa sempre molt nerviós i crida i plora. I comences a veure que alguna cosa no rutlla. I després de moltes consultes mèdiques i psicològiques, li posen un nom: el teu fill té TEA ( Trastorn de l'Espectre Autista ). Tot el teu món es fa miques.

Aquesta és la història que Robia Rashid ens convida a conèixer a través de la seva sèrie "Atypical" (que es pot veure a Netflix) i amb la que  ens obre una finestra sovint desconeguda: com viu el dia a dia un adolescent "en l'espectre" (com ho denominen a la sèrie) i com hi conviu la família i l'entorn proper.

Sam té 17 anys i és un jove amb trastorn de l’espectre autista altament funcional. Gràcies al suport de la seva família i de la seva terapeuta ha après estratègies d'afrontament a diferents situacions estressants per ell que li han facilitat -en certa manera- la comunicació amb els altres, no sense passar per episodis angoixants. No suporta els renous, per això sempre va amb auriculars inhibidors del so. No capta les ironies, ni els dobles sentits, ja que comprèn només el sentit literal de les frases. És maniàtic, té atacs de pànic davant qualsevol episodi que ell no controla o situacions improvisades. S'estressa amb elements que nosaltres ni tan sols hauríem captat. Els jocs de càmera, els sons i músiques que ambienten cada episodi ens ajuden a fer-nos una idea de com se sent una persona amb autisme davant estímuls que per nosaltres passen desapercebuts i ens permet posar-nos al seu lloc.

Sam torna gran i com qualsevol adolescent ha d'afrontar canvis vitals que el preocupen. I és en aquest moment evolutiu on xoca amb la seva mare, Elsa,  una mare hiperprotectora que necessita que la necessitin. Elsa va ser la primera en veure que alguna cosa no anava bé quan el seu fill era petit, en contraposició al seu pare que, despreocupat, afirmava que el seu fill era així, que no l'havien de comparar amb els altres, i que ja arribaria a fer el que els altres nins feien. Després de moltes visites a metges, psicòlegs i psiquiatres infantils, els comuniquen que Sam és autista. A patir d'aquí ens presenten dues maneres d'afrontar la situació: la de la mare, que a partir d'aquell moment passa a viure per i per a el seu fill, i la del pare, que no ho accepta de cap manera. La mare s'apunta a grups d'ajuda, cerca els millors terapeutes, mentre que Doug, el pare, se sent cada vegada més lluny del seu fill i es dedica més a la seva filla petita, que també haurà d'aprendre a conviure amb un germà que absorbeix totes les hores i forces del seus pares.

Passen els anys i la mare, que fins ara era l'agenda de la família, l'organitzada, la de l'ordre estricte, la que anticipava qualsevol situació al seu fill per evitar-li patiment, es troba que el seu fill vol volar tot sol. I comencen els conflictes. El pare comença a passar més estones amb en Sam i s'adona del difícil que és entendre'l. Tot i així fa l'esforç de passar estones amb ell i animar-lo perquè segueixi estudiant, conegui gent nova, surti amb al·lotes (que és un dels desitjos del seu fill, i que la mare no pot ni imaginar)... és partidari de que el seu fill creixi, sigui el més autònom possible i que aprengui a viure.

I entre tota aquesta dinàmica familiar també hi ha la seva germana Casey, una crack de l'atletisme que ha viscut sempre a l'ombra del seu  germà. Sovint sent que és invisible i responsable del seu germà a l'institut. Pensa que per la seva mare no és important i es refugia en el seu pare. Al final és la que sap du millor el seu germà. No el sobreprotegeix i a més a vegades li fa la punyeta, li descol·loca les coses, per fer-li veure que no hi ha res irreversible. El fa afrontar-se a situacions desagradables perquè aprengui a afrontar-les.

És una sèrie que, tot i que potser en alguns moments cau en clixés o estereotips, ens permet veure què passa en la relació de parella quan un fill té alguna necessitat especial, i et fa identificar o no amb una mare que se sent ara invisible després d'una vida dedicada a la família (especialment amb el fill); un pare que s'adona que ha de passar més temps amb el seu fill, perquè quasi no el coneix...En definitiva dues persones adultes que han deixat de ser parella per ser només pares (i a més a més amb punts de vista totalment oposats).

Igualment som espectadors de com la vida amb en Sam pot determinar les relacions familiars. El perill de bolcar-se només amb el fill amb dificultats, pensant que l'altre pot sobreviure tot sol. Els diferents prismes de cada un dels membres familiars. I qüestionar-se quina és la millor manera d'educar en Sam:  la del pare i la germana, que consideren que Sam ha de caure i tornar-se aixecar, sense anticipar-li sempre tot, o fer com la mare i evitar-li patiment, però també moltes satisfaccions? És possible trobar l’equilibri entre la sobreprotecció (que sempre desprotegeix) i el deixar fer sabent que es farà mal?

Però sobretot és una sèrie que ens interpel·la a autoanalitzar-nos com a societat per constatar que en general som  egoistes, que la vida no està pensada pels no normatius i que condemna a la marginalitat tot aquell que és diferent. No estam disposats a fer cap canvi a la nostra còmoda vida per fer més confortable la dels altres. I potser si obríssim els ulls i miréssim més enllà de les nostres necessitats descobriríem un món nou, on ser rar pot ser fins i tot meravellós.

 

LES TÈCNIQUES D'ESTUDI. Algunes propostes

 Les tècniques d'estudi són el conjunt d'estratègies d'aprenentatge que permeten comprendre, analitzar, sintetitzar i relacionar els continguts, temes i conceptes de les matèries que conformen un pla d'estudis determinat. Ajuden a organitzar i estructurar la informació facilitant-ne la seva comprensió global, evitant la memorització purament mecànica. Podria dir-se, per tant, que unes bones tècniques són la base per a l'aprenentatge significatiu. Les tècniques d'estudi s'aprenen i s'entrenen. Assimilar-les i posar-les en pràctica correctament és un procés que no sempre és fàcil ni ràpid, però en cap cas impossible. El que cal tenir en compte, però, és que com més aviat es comencin a posar en pràctica, abans s'assumiran i això pot ser la clau de l'èxit en qualsevol estudi. Però què es pot fer per adquirir-les? A continuació s'ofereixen algunes propostes.

ABANS DE COMENÇAR, CAL: 

  - Organitzar l'espai. 

  Què vol dir organitzar l'espai? vol dir fonamentalment que s'ha de procurar disposar d'un lloc concret per a l'estudi; que ha d'estar net, ben ventilat i a ser possible amb llum natural. Ha de ser el més silenciós possible. La taula que s'utilitzi ha d'estar neta, ben ordenada i tenir espai suficient per a poder escriure sense obstacles. Ha d'estar lliure d'elements de distracció i s'hi ha de col·locar - a la banda contrària de la mà amb la què s'escriu (per evitar ombres)- un llum tipus flexo. S'evitarà tenir a l'abast mòbils i tauletes (a no ser que siguin indispensables per fer els deures) i qualsevol altre objecte que pugui desviar l'atenció. L'ordinador s'utilitzarà (durant el temps d'estudi) exclusivament per a tasques escolars.

  - Organitzar el temps. 

  L'organització del temps és un altre factor importantíssim per a instaurar unes bones tècniques d'estudi. Saber de quants dies es disposa per entregar un treball o preparar un examen ajuda a planificar amb antelació i a preparar-ho bé. En aquest sentit, fer un bon ús de l'agenda és clau a l'hora d'organitzar i prioritzar tasques. Evitar deixar les feines pel darrer moment estalviarà angoixes i nirvis innecessaris.

ALGUNES TÈCNIQUES D'ESTUDI

Al meu parer, les tècniques d'estudi o estratègies d'aprenentatge es poden classificar segons siguin més generals o més concretes. Les generals, són aquelles que es poden desplegar en el dia a dia i que serveixen d'entrenament per arribar a estratègies més concretes. Per exemple: 

- Repassar cada dia el que s'ha fet a classe. Llegir comprensivament què s'ha treballat a cada matèria i assegurar-se que s'ha entès tot. Pot ser útil fer un petit llistat amb dubtes o preguntes per a consultar amb el professor o professora. 

- En el cas d'alumnes de cursos més avançats, una bona estratègia és passar apunts a net. 

- Utilitzar diferents colors per escriure títols, subtítols i text. La utilització de diferents colors o subratlladors, ajuda a organitzar la informació i a destacar aquella més rellevant. 

- Practicar la lectura comprensiva. No cal que sigui amb textos de classe, ja que es poden llegir diferents tipus d'escrits, ja siguin revistes, llibres, narracions...Això sí, s'haurà d'adaptar la lectura a l'edat i el nivell educatiu de cada persona. 

- Subratllar allò més important. Aquesta tècnica va lligada necessàriament a l'anterior. Només es pot subratllar la informació rellevant si s'ha entès el que s'ha llegit. I això com es pot saber? Per exemple contestant una sèrie de preguntes adaptades a la temàtica objecte d'estudi. Per exemple: de què parla el text? què explica? qui o quines persones/animals/coses/elements hi apareixen?, quan i on passen?, per què ocorren les coses que s'expliquen?, com es desenvolupa el fet que s'explica? quines són les causes/característiques principals del que s'explica, Què passa finalment?, etc. El subratllat ajuda i serveix de guia per a la següent tècnica, que és la de resumir. 

- Resumir o sintetitzar (oralment i/o per escrit) allò que s'ha treballat. Això es farà, sempre que sigui possible, amb les pròpies paraules, ja que és així com es comprovarà si realment s'ha entès i assimilat correctament la informació llegida. 

Les tècniques més concretes, són aquelles que es despleguen per a una tasca concreta com és preparar un examen. Des del meu punt de vista, les més indicades serien: 

1- Fer una primera lectura de tot el tema. En aquest punt encara no se subratlla res, ja que és una lectura inicial que servirà per començar a estructurar el tema. És recomanable la lectura en veu alta, ja que sovint ajuda a copsar millor les idees. 

2- Estructurar el tema. Això és veure quants de punts i subpunts té i plasmar-ho per escrit en forma d'esquema, guió o mapa amb fletxes, cosa que ajudarà a l'hora d'organitzar la informació. És fer una representació gràfica del tema. 

Exemple d'un primer guió

Si es fa en un full apaïsat i deixant espai suficient, al final del tema es pot aprofitar per completar aquest primer guió amb la informació o paraules clau de cada apartat.

 3- Lectura i subratllat de cada punt. Seguint la fórmula de les preguntes explicada anteriorment, en aquest pas es llegeix cada punt i se selecciona i se subratlla la informació més important. 

4- Redactar el tema amb la tècnica que més s'adeqüi a l'estil d'aprenentatge de cada persona, ja sigui en forma de resum, d'esquema, de mapa conceptual o fitxes amb preguntes i respostes.  A partir d'aquí vendrà la feina d'aprendre i saber explicar el tema. És a dir:  l'hora d'estudiar, tasca que serà més fàcil després d'haver fet les passes explicades fins ara. 

5-  Trobar les paraules clau. A partir de la meva experiència, quan un tema s'ha treballat bé, és a dir, s'ha llegit, subratllat, resumit, explicat...un mateix pot localitzar algunes paraules de cada apartat que per ell són clau i fonamentals per explicar cada apartat. Si aquestes paraules s'escriuen al primer guió que s'ha fet, aleshores- i si el tema s'ha interioritzat- es pot explicar tot simplement seguint aquest primer guió.

 Per concloure, voldria fer algunes consideracions finals que crec importants: 

- Depenent de l'edat, i per anar adquirint l'hàbit de fer esquemes i sintetitzar, recoman l'ús de papers grossos (din-A 3, paper continu, cartolines grosses...) per fer els resums o esquemes. Si queda tot a un sol full (a una sola cara si és possible), és molt més visual i facilita la tasca d'organitzar mentalment els continguts.

 - No hi ha una tècnica millor que una altra. Cadascú ha de trobar la que més s'adapti al seu estil d'aprenentatge.

 - Les tècniques d'estudi no s'aprenen totes soles, ni sorgeixen per generació espontània.  S'han d'entrenar. Al principi els estudiants necessitaran ajuda, una guia per aprendre a elaborar resums, mapes conceptuals, guions...l'objectiu és que cada vegada siguin més autònoms i regulin el seu propi procés d'aprenentatge, però per això cal temps, paciència i suport. 

  "Digues i ho oblido. Ensenya'm i ho recordo. 
Involucra'm i ho aprenc" Benjamin Franklin

                                                                                                    Coloma Mateu Ramis

                                                                                                    pedagoga.