Ja som quatre (segona part)

"Te'n vas de casa essent dos, i tornau essent tres". Era una de les frases que més em venien al cap quan esperàvem el nostre primer fill, al final de l'embaràs i en el post part. Una evidència com unes cases. Tal com dir que el foc crema. Però ara ja sabem el que du implícita aquesta frase: els canvis estratosfèrics  que experimenta una parella quan ha de començar a compartir el seu petit món amb un nouvingut, és a dir quan ha de començar a aprendre a ser una família.

Quan tens el segon fill, aquesta frase deixa de tenir sentit. Ja se sap què és transformar-se en un ecosistema d'emocions i sentiments anomenat familia. Es dóna per fet que es coneixen les següents fases que prossegueixen la sortida de l'hospital. I sí, és així. En part. En aquest sentit l'experiència és un grau. Però pens que algú amb prou autoritat en la matèria, hauria d'assumir el paper de savi anunciador i anar avisant: " partireu de casa essent tres i tornareu essent quatre". Ara serà més fàcil, és cert, però ara hi ha un quart element que s'ha d'acoblar a la tribu. Aquest petit ésser, encara estrany, nounat, ha vengut per quedar-se i això requerirà una adaptació important.

" partireu de casa essent tres i tornareu essent quatre"

Amb la primera criatura canvien fins i tot els espais físics. La casa es transforma per acollir el nou membre: se li fa una habitació, se li habilita un racó al bany (si és que no se li habilita un bany sencer), la sala es redistribueix per poder-hi posar la "minicuna" i així un llarg etcètera...Amb la segona criatura, això no sol passar. O no en el nostre cas, vaja. Comparteix habitació amb el germà gran, comparteix espai al bany i fins i tot comparteix joguines i roba. Però és clar, a ell què li és? no se n'adona gens. De moment sols reclama escalf i amor

La familia creix. La mare sap perfectament el que ve a partir d'ara i durant els propers mesos. El pare també. Se n'han fet a la idea. Però en aquest equip -que fins ara ha estat de tres-, n'hi ha un d'indefens que no en té ni idea del que li espera, per més que durant nou mesos n'hi han parlat arreu, ha anat a les ecografies, ha comprat estris i roba pel menut, i s'ha estat preparant per exercir el paper més important de la seva vida fins ara: el de germà gran. El comença a practicar des del primer moment que el veu a la clínica i li du juguetes, el mira,el saluda, l'acarona,  vol seure amb la mare mentre "fa mameta"...

Els dies de clínica són de trànsit, com de somni. Però tot comença quan arribam tots quatre a casa. El gran constata que el menut nou habitant ha vengut per quedar. Que ja mai no seran "ells tres". Que no només ha de compartir espais, sinó també i sobretot l'afecte dels seus dos déus, son pare i sa mare. I passa que aquest infantó ha acaparat totalment sa mare, perquè resulta que això de fer mameta s'allarga més del que el gran voldria (fins i tot -en alguns moments-, més del que la mare voldria). Resulta que "el nou inquilí" dorm a l'habitació dels déus, mentre que ell ha de dormir tot sol al seu llit. Resulta que de cop i volta tenim més visites del que és habitual i sospita que no venen per ell, o no exclusivament. I resulta que ara tot el que feia amb la mare, ara ho fa amb el pare (que sí, que li agrada molt fer-les amb ell, però "Quan tornarà ella?). I resulta que el seu germà petit ha capgirat el seu món sense que ell ho hagués demanat. I el vol estimar, l'estima molt de fet. Però són massa canvis per un cosset de 4 anys que necessita tenir-ho tot controlat, amant de l'ordre i de les rutines. Amb un capet que pensa més del que a vegades caldria.  I plora, i s'enfada. I de tot en fa un drama sense saber per què. S'ha instal·lat en una tragèdia permanent. I la mare  mira el seu fill gran, ara tan perdut, tan desubicat que ella també plora. I plora perquè és un sac d'hormones que acaba de parir. Que es fa la forta i la valenta. Però que en realitat està cansada, i trista no sap per què. Plora perquè enyora el seu fill gran i passar estones amb ell. Sí, enyora la seva vida d'abans, d'ells dos. I quan ha pensat això mira el petit indefens que no vol més que l'escalfor de sa mare, i sent immediatament un sentiment de culpa immens.  I torna plorar. I després veu el major que fa geniades o crida l'atenció fent "desastres" i li fa la mateixa pena que ràbia i el renya ( a vegades sense motiu i més fort del que voldria) i tornen les llàgrimes. Fins que a la fi, el fill gran ho verbalitza fet un mar de plors: "ja no feis coses per jo. Només per ell". I et trenca el cor, tot i saber que no és cert.

Però els dies passen. I tot pren caires de normalitat. Tot comença a millorar una mica. El petit et dona treves i deixa descansar els pits, cosa que permet reprendre coses amb el nin gran. I el dia que el tornes dur a natació i el dutxes, t'abraça fort i et diu a cau d'orella: "ai mamà que estic de content que m'hagis tornat a dutxar tu" I ets conscient de fins a quin punt l'enyores. Us enyorau. Però ara una altra personeta vol estar amb nosaltres. I el gran està molt més content d'ençà que ha comprovat que quan el petit el sent, li fa una rialla. I a tots tres ens ha robat el cor. "Mamà, ja em coneix!! mira com riu quan li xerr. Ja sap que som el seu germà gran"!!

Ja som quatre! (Primera part)

Ja som quatre. Fa un mes i mig que som bimare i encara no sé si és temps suficient per a posar paraules al munt d'emocions, sentiments i pensaments que omplen el meu cap i la meva ànima des de dia 2 de novembre d'enguany, dia que va triar en Jaume per arribar a aquest món.

En Pau i en Jaume es duen exactament 4 anys i 28 dies. I potser un dels motius pels quals es duen tant de temps és que el post part d'en Pau no va ser  el camí de roses que revistes, articles i anuncis pretenen vendre.  I no és que fos un nin plorador,  ni malaltís, ni nirviós. Al contrari. Era molt tranquil. El problema era jo. No sabia què fer amb aquell petit ésser que només volia mamar. Ningú no m'havia explicat el vertader significat de "lactància materna a demanda". Ningú no m'havia descrit l'immens vertígen que sentiria en constatar que algú depenia de mi absolutament. Les 24 hores del dia. Ningú no m'havia parlat de la incapacitat de dormir mentre ho feia ell. Però sobretot ningú mai no havia gosat explicar-me (potser perquè no és un tema del que es parli) que, a vegades, l'amor per un fill no és a primera vista, sinó que a estimar a un fill se n'aprèn durant els primers dies -setmanes, potser-. Si ho explicassin s'estalviarien moltes depressions post-part, i molts sentiments de culpa.
Tampoc no podia intuir que aquest amor és infinit, incondicional i que determina per sempre més la pròpia felicitat.

I el temps passa, i tot es compon, i tot canvia. El microcosmos familiar format per tres individualitats transforma realitats. I tot gira al voltant del menut. Tot és per ell: el temps, els espais, els afectes. Passa a ser el centre del petit univers familiar. Tant, que arriba un punt que decideixes que necessita aprendre a compartir tot allò. I què millor que donar-li un germà.O ara o mai. Decideixes que ara és el moment. Un moment que de ben segur tothom viu diferent. En el meu cas confés que el primer que vaig pensar en saber que estava embarassada va ser: "Pobre Pau". No sabria explicar per què. Però ho vaig viure així. El mirava i pensava: "petit meu, pensarà que el deixam de banda". Segurament un sentiment que han tengut moltes dones. Per això, el vàrem implicar el 100% en el seguiment de la gestació. Venia a les ecografies, compràvem robeta amb ell. Ell parlava a la panxa. Però tanmateix el meu pensament era sempre per ell. El meu nin serà el gran.
Jo m'emocionava a cada ecografia. I entre la il·lusió i la incertesa de tornar tenir un bebè en braços, inevitablement pensava: Seré capaç d'estimar-lo igual?. No em fa vergonya reconèixer que  em feia aquesta pregunta. Haurien de passar els 9 mesos i veure en Jaume per primera vegada per constatar que no és que l'estimis igual, és que l'amor es multiplica fins a vuit, que és el mateix que l'infinit (Com canta Blaumut).

I quan arriba el moment de partir, t'afrontes al primer fantasma: has de deixar el gran. I jo no oblidaré mai l'escena que em va rompre el cor i em gelà l'ànima i que m'acompanyà tot el trajecte. En Pau, amb pijama, descambuixat, havent sortit de cals padrins, plantat al mig del camí plorant i cridant que no el deixàssim. Plorava ell i plorava jo. Afortunadament, al cap de deu minuts un missatge tranquil·litzador: "En Pau ja dorm". I a partir d'aquí arribà la calma necessària per parir el segon fill. Un procés preciós en què esdevinguérem un tàndem perfecte, fent un trajecte lent però segur que acabà de la millor manera. Me'l posaren damunt..."hola, petit. Perdona'm. M'he centrat tant amb el teu germà, que gairebé no he pensat en tu". Aquest va ser el meu primer pensament cap a ell. El vaig abaraçar i vaig decidir gaudir de cada minut de la seva vida.

M'és igual si vol mamar hores seguides. Tant m'és si només vol braços. No em fa res que es desperti de matinada. M'és igual fer tard per tot. I és així perquè ara sé que això passa. Que creixen massa aviat. I que aquests instants no tornaran. Per això m'esforç per retenir cada instant, acaronant-lo, parant-li fluixet, mirant-lo durant llargues estones. Gaudint-lo. I tot això intentant que el gran, ho dugui de la millor manera possible. Tema del què parlaré a la segona part d'aquesta entrada.