La importància de la lectura comprensiva

 

LA IMPORTÀNCIA DE LA LECTURA COMPRENSIVA

 

Llegir és un procés mecànic que consisteix en la descodificació de lletres per a convertir-les en paraules.  S’incia amb el reconeixement de les lletres, que representen els son del llenguatge. Quan s’aprèn a relacionar cada grafia amb el seu fonema és quan s’incia la consciència fonològica, condició indispensable en l’aprenentatge de la lectoescriptura.  

Aprendre a llegir és una activitat cognitiva complexa que requereix la coordinació de moltes funcions cerebrals. Per això convé esperar que els infants es trobin preparats (i sobretot motivats) per a començar aquest aprenentatge, que és lent i necessita molta paciència.

Vist així, qualsevol persona que hagi estat alfabetitzada és capaç de llegir. Però el procés lector va molt més enllà de la pura descodificació. No és res si no es compren allò que s’està interpretant.  És per això que una definició de “llegir” no pot marginar el concepte de “comprendre”, d’aquí que s’hagi de donar la importància que té a la lectura comprensiva.

Llegir comprensivament  vol dir que, a més d’interpretar els símbols i les grafies correctament, s’entén globalment la idea d’allò que s’ha llegit, això és ser capaç de seleccionar les idees principals i saber captar el missatge principal, assimilar-lo i interioritzar-lo. Vol dir poder relacionar la nova informació que s’està llegint, amb aquella que es té emmagatzemada i que es coneix amb  el concepte de coneixements previs ,  un dels principis bàsics de l’aprenentatge significatiu. De res no serveix allò que es memoritza i s’oblida. S’aprèn quan s’entén. Es pot explicar quan es compren.

Si aprendre a llegir és un procés que comporta temps i pràctica, també ho és aprendre a llegir comprensivament.  La lectura  comprensiva s’ha de practicar utilitzant estratègies d’atenció i  concentració, afavorint espais i moments destinats a aquesta tasca. Es pot practicar de moltes maneres i es pot potenciar -de manera més o menys intencionada-  a través d’activitats més lúdiques com puguin ser un contacontes o una lectura compartida, o duent a terme activitats més dirigides, com per exemple les comprensions lectores, encaminades específicament a entrenar la comprensió de textos. Tot això s’haurà de dur a terme tenint en compte factors que poden intervenir en la comprensió lectora, com per exemple:

-          L’edat de l’infant. És evident que el moment evolutiu dels infants marcarà la pauta de quin tipus d’activitats es poden planificar. Però des de ben petits ja es pot treballar la comprensió. Per això, a infantil, els conta contes, les obres de teatre o la lectura de contes en veu alta  -entre d’altres- i el posterior comentari en gran grup, fent preguntes, o demanant opinió del que s’ha vist, sentit o llegit, resulten recursos ideals per començar a practicar la comprensió dels fets. Quan són més grans es poden plantejar activitats concretes com per exemple les comprensions lectores.

 

-            Presència de dificultats específiques d’aprenentatge com puguin ser la dislèxia o el Trastorn Específic del Llenguatge, per exemple. En aquests casos el procés d’aprenentatge de la lectura es pot veure afectat i pot costar més. Per això són fonamentals la detecció primerenca i l’establiment de pautes i de suports educatius que han de servir per minimitzar les dificultats i ajudar en l’assoliment  dels objectius proposats.

 

-          Escàs hàbit lector. És evident que quant més es llegeix, més facilitat s’adquireix per a la comprensió i això s’aconsegueix fomentant la lectura des de petits. La manca de lectura pot afectar la velocitat lectora i l’adquisició de vocabulari, provocant un pobre repertori lingüístic , cosa que repercuteix negativament a l’hora de comprendre què s’ha llegit.

 

-          Distribució i tipologia del text. Un text massa extens, sense espais, amb un interlineat estret, un tipus de lletra excessivament petita, etc...dificultarà la lectura i és probable que s’abandoni o no es llegeixi amb la comprensió necessària.  En canvi un escrit “net”, ben alineat, ordenat, amb paràgrafs separats, un interlineat mig, una tipologia de lletra  grossa, clara i de mida adequada, afavorirà l’atenció i les pauses necessàries per integrar la informació. En determinats casos -i en funció de l’edat a què va destinat el text- si va acompanyat d’algun dibuix o il·lustració, ajuda a l’adequada assimilació de la lectura.  

La capacitat de comprendre es va adquirint amb els anys, i es perfecciona a mesura que es llegeix i es practica de forma habitual. Arribats a aquest punt, a continuació s’exposen algunes estratègies a posar en pràctica per a millorar la comprensió lectora:

1.       Començar des de l’etapa d’infantil. En aquest moment evolutiu es troben en una frase pre-lectora, per això tot el que es faci per a treballar la comprensió es farà amb suports fonamentalment visuals. Es pot plantejar un conta contes, per exemple, mostrant el conte als infants perquè que vegin els dibuixos, les lletres, el text...i en haver acabat fer preguntes sobre el que han escoltat.

 

2.       Fer i escoltar lectures en veu alta.  La lectura en veu alta estimula l’atenció i la concentració. Sentint llegir s’aprèn el ritme i el to adequat, s’adquireix progressivament la velocitat lectora i s’interioritza millor el missatge.

 

3.       No limitar la pràctica de la lectura comprensiva a fer comprensions lectores a les àrees de llengües. Llegir un text i després contestar les preguntes per escrit pot ser una bona pràctica puntual, però si es converteix en rutina pot arribar a ser desmotivador. La comprensió lectora es pot practicar des de totes les àrees del currículum, ja sigui amb un text de ciències com en la resolució de problemes matemàtics. Tampoc cal que s’hagi de fer sempre per escrit. Després de llegir un text de geografia, per exemple, es poden fer preguntes orals, per comprovar que s’ha entès allò que s’ha llegit.

 

4.       Passes per comprendre un text. Les passes que s’exposen a continuació no tenen per què ser entregades per escrit, ni ser avaluables. Simplement son una guia a seguir per a millorar la comprensió lectora. Es poden completar en gran grup, amb ajuda,  de forma individual, amb supervisió d’un adult o simplement com a autoajuda per captar correctament el missatge escrit. En definitiva pretenen ser un suport didàctic. Evidentment poden ser modificades, ampliades o reduïdes segons les necessitats de cada grup, infant. Serien les següents:

 

1.       Fer una primera lectura de tot el text.

2.       Marcar totes aquelles paraules o expressions que no s’entenen i cercar el seu significat.

3.       Dividir el text el text en fragments breus segons el tipus de text. Per exemple, si el text és narratiu, el text es dividirà en introducció, nus i desenllaç. Si és una notícia caldrà identificar el titular, l’entrada, el cos i les conclusions. Si és un text explicatiu, se seleccionaran la introducció, el nus i les conclusions finals.

4.       Tornar llegir el text, però aquesta vegada per parts i detingudament. De les parts que s’han seleccionat a la passa anterior s’intentarà donar resposta a preguntes com:

-          Què? (què diu el text?/ de què parla el fragment?...)

-          Qui ? (qui és el protagonista? Quins personatges anomena?...)

-          Quan? (a quin moment té lloc la història? / quan va succeir?...)

-          On? (a quin país/ciutat/regió té lloc el que s’explica?...)

-          Per què? (quines causes o motius s’expliquen ?...)

-          Com? (quins instruments s’utilitzen? Quines passes s’han seguit? Quin procediment es du a terme?...)

5.       Subratllar les frases més importants, que sovint seran les que donaran resposta a les preguntes anteriors.

6.       Intentar resumir –oralment o per escrit- el que s’ha llegit, amb les pròpies paraules.

La comprensió lectora és una habilitat que s’adquireix amb temps, paciència i constància. És la base de l’aprenentatge significatiu, i es pot practicar des de l’educació infantil i en tots els àmbits de la vida quotidiana. Per tant si s’hi dediquen esforços, recursos i una mica d’imaginació  pot ser una de les claus per a millorar el procés d’ensenyament-aprenentatge.

Un any després

 

 Fa un any perdíem la noció del temps. Els rellotges s'aturaren, els calendaris, quiets, passaven els fulls, però nosaltres no avançàvem, instal·lats en el no res. La vida ens imposava un parèntesi obligat, una pausa forçosa que encara no sé si ens va servir de res. La pandèmia aturà en sec les vides de tothom, i el que és pitjor se'ls en dugué en molts casos. Encara avui ploram adéus. 

Per aquella època vaig escriure els meus pensaments en un article que titulava "Coses que no he après durant aquest confinament" i en ell, una de les coses que explicava era que no havia après a deixar passar. Que no havia après a no pensar en els problemes, perquè sabia que la pausa obligada, en algun moment, s'acabaria, i que en aquell moment hauria de fer front a tot el que havia quedat aparcat. Per tant no estava guanyant temps, simplement posposava la realitat. També vaig escriure que no havia après a no enyorar-me. Un any després encara m'enyor. M'enyor de la meva vida d'abans,. M'enyor de les abraçades, dels dinars amb la família, dels crits, dels renous, de les rialles. Dels padrins.

La pandèmia ens va obligar a tots a carregar un equipatge massa feixuc,ple de pèrdues: familiars, laborals, econòmiques, de llibertat per a poder partir. I afegit a aquesta càrrega, cadascun duiem la nostra pròpia motxilla, plena de pors, dubtes i temes pendents. I tot plegat pesa massa. 

Una setmana abans del desastre, el meu petit món ja s'havia cruiat per altres qüestions. Ara, des de la distància, a vegades pens que potser la vida em va regalar aquesta aturada perquè pogués recollir tots els trossets de mi que s'havien escampat. No podia imaginar que un any després, en el mateix mes i gairebé en els mateixos dies, la situació que em tocaria viure seria encara molt més trista i que em deixaria un dolor encara més profund que allò. Durant aquest temps, quan veia per les notícies els milers i milers de casos de contagis, de morts, de les històries humanes que hi havia darrera els números, sentia empatia per a totes les famílies que patien les conseqüències de la Covid19. Innocent de mi, pensava que a nosaltres no ens tocaria. Però toca. I arrassa. I el mal més gran no és la pèrdua en sí, perquè la pèrdua -quan és llei de vida- és acceptable. El dolor més gran és no haver pogut dir adéu al meu padrí. El dol profund és no poder acompanyar les seves filles (les meves ties i ma mare) en la seva pèrdua. El mal a l'ànima és no poder abraçar-les ni a elles ni a la teva germana, ni als teus cosins -que són el més gran que tens-, en un dels moments més trists de la nostra vida junts. Fa un any intentava recompondre tot el meu jo, i tanmateix el meu jo mai no tornarà ser complet, perquè amb ell se n'ha anat una part de la meva ànima.  

La vida és així de punyetera i té una curiosa forma d'ensenyar-nos que de tot ens en sortim, que som capaços d'aguantar-ho quasi tot, malgrat pensem que no tenim forces. Sí, segurament tot i la profunditat de la mar sempre arribam a la superfície, tot i que en alenar la vida caiguem estesos a terra. Però toca aixecar-se, refer-se i esperar la següent onada. 

 He trobat  la meva brúixola, que aviat tornarà marcar el nord. És cert que hi ha moltes coses que no he après durant aquest temps, però també he après a continuar el "camí que a poc a poc escric per a demà. Que demà mancarà el fruit de cada pas";  i que "Per això, malgrat la boira, cal caminar." 

"Atypical". Una sèrie per comprendre l'autisme

Quan s'espera un fill s'obre un món d'il·lusions, dubtes, incerteses, pors, emocions úniques i inexplicables. Sorgeixen dubtes, i moltes preguntes i per donar-hi resposta hi ha una gran oferta de revistes i  llibres especialitzats que expliquen què es pot esperar setmana a setmana

Durant l'embaràs es fan ecografies, proves, revisions i es fan cursos de preparació per al part, xerrades, trobades....Fins aquí pot semblar que tot està controlat. Però la veritat és que després, quan neix la criatura, ve el buit, l'abisme. Ens han preparat per quasi tot, però no pel més important: acceptar que tu ja no ets tu i que el teu petit món -de persona autònoma i  independent-  desapareix, s'esfuma,  perquè ara hi ha un petit ésser indefens, acabat de sortir de tu, que et necessita les 24 hores del dia per sobreviure. I acceptar-ho i assumir-ho no sempre és fàcil.  Però això, passa. Perquè l'amor ho cura tot i no hi ha un amor més pur, potent, incondicional i bèstia que el que se sent per un fill. 

I van passant els  primer anys de vida (molt aviat, per cert) i aquell nadó indefens va creixent. I quan sembla que ja tot va rodat, resulta que hi ha més coses que ningú no t'ha explicat: que no sempre va tot bé. I a tu et costa acceptar-ho i caus en el perillós pensament de "ja ho farà, encara és petit" però la realitat és que passen els mesos i  que el teu fill no parla; sembla esquiu. L'escola li costa i sempre juga tot sol. No li agrada cantar, perquè no suporta els renous. I quan vas al parc ell no juga, perquè no li agrada el tacte de l'arena.  Igual que no li agraden altres textures. Sembla que sempre és al seu món i interactua molt poc (o gens) amb la família i. I sembla que té dificultats per comunicar-se i a les trobades amb molta gent es posa sempre molt nerviós i crida i plora. I comences a veure que alguna cosa no rutlla. I després de moltes consultes mèdiques i psicològiques, li posen un nom: el teu fill té TEA ( Trastorn de l'Espectre Autista ). Tot el teu món es fa miques.

Aquesta és la història que Robia Rashid ens convida a conèixer a través de la seva sèrie "Atypical" (que es pot veure a Netflix) i amb la que  ens obre una finestra sovint desconeguda: com viu el dia a dia un adolescent "en l'espectre" (com ho denominen a la sèrie) i com hi conviu la família i l'entorn proper.

Sam té 17 anys i és un jove amb trastorn de l’espectre autista altament funcional. Gràcies al suport de la seva família i de la seva terapeuta ha après estratègies d'afrontament a diferents situacions estressants per ell que li han facilitat -en certa manera- la comunicació amb els altres, no sense passar per episodis angoixants. No suporta els renous, per això sempre va amb auriculars inhibidors del so. No capta les ironies, ni els dobles sentits, ja que comprèn només el sentit literal de les frases. És maniàtic, té atacs de pànic davant qualsevol episodi que ell no controla o situacions improvisades. S'estressa amb elements que nosaltres ni tan sols hauríem captat. Els jocs de càmera, els sons i músiques que ambienten cada episodi ens ajuden a fer-nos una idea de com se sent una persona amb autisme davant estímuls que per nosaltres passen desapercebuts i ens permet posar-nos al seu lloc.

Sam torna gran i com qualsevol adolescent ha d'afrontar canvis vitals que el preocupen. I és en aquest moment evolutiu on xoca amb la seva mare, Elsa,  una mare hiperprotectora que necessita que la necessitin. Elsa va ser la primera en veure que alguna cosa no anava bé quan el seu fill era petit, en contraposició al seu pare que, despreocupat, afirmava que el seu fill era així, que no l'havien de comparar amb els altres, i que ja arribaria a fer el que els altres nins feien. Després de moltes visites a metges, psicòlegs i psiquiatres infantils, els comuniquen que Sam és autista. A patir d'aquí ens presenten dues maneres d'afrontar la situació: la de la mare, que a partir d'aquell moment passa a viure per i per a el seu fill, i la del pare, que no ho accepta de cap manera. La mare s'apunta a grups d'ajuda, cerca els millors terapeutes, mentre que Doug, el pare, se sent cada vegada més lluny del seu fill i es dedica més a la seva filla petita, que també haurà d'aprendre a conviure amb un germà que absorbeix totes les hores i forces del seus pares.

Passen els anys i la mare, que fins ara era l'agenda de la família, l'organitzada, la de l'ordre estricte, la que anticipava qualsevol situació al seu fill per evitar-li patiment, es troba que el seu fill vol volar tot sol. I comencen els conflictes. El pare comença a passar més estones amb en Sam i s'adona del difícil que és entendre'l. Tot i així fa l'esforç de passar estones amb ell i animar-lo perquè segueixi estudiant, conegui gent nova, surti amb al·lotes (que és un dels desitjos del seu fill, i que la mare no pot ni imaginar)... és partidari de que el seu fill creixi, sigui el més autònom possible i que aprengui a viure.

I entre tota aquesta dinàmica familiar també hi ha la seva germana Casey, una crack de l'atletisme que ha viscut sempre a l'ombra del seu  germà. Sovint sent que és invisible i responsable del seu germà a l'institut. Pensa que per la seva mare no és important i es refugia en el seu pare. Al final és la que sap du millor el seu germà. No el sobreprotegeix i a més a vegades li fa la punyeta, li descol·loca les coses, per fer-li veure que no hi ha res irreversible. El fa afrontar-se a situacions desagradables perquè aprengui a afrontar-les.

És una sèrie que, tot i que potser en alguns moments cau en clixés o estereotips, ens permet veure què passa en la relació de parella quan un fill té alguna necessitat especial, i et fa identificar o no amb una mare que se sent ara invisible després d'una vida dedicada a la família (especialment amb el fill); un pare que s'adona que ha de passar més temps amb el seu fill, perquè quasi no el coneix...En definitiva dues persones adultes que han deixat de ser parella per ser només pares (i a més a més amb punts de vista totalment oposats).

Igualment som espectadors de com la vida amb en Sam pot determinar les relacions familiars. El perill de bolcar-se només amb el fill amb dificultats, pensant que l'altre pot sobreviure tot sol. Els diferents prismes de cada un dels membres familiars. I qüestionar-se quina és la millor manera d'educar en Sam:  la del pare i la germana, que consideren que Sam ha de caure i tornar-se aixecar, sense anticipar-li sempre tot, o fer com la mare i evitar-li patiment, però també moltes satisfaccions? És possible trobar l’equilibri entre la sobreprotecció (que sempre desprotegeix) i el deixar fer sabent que es farà mal?

Però sobretot és una sèrie que ens interpel·la a autoanalitzar-nos com a societat per constatar que en general som  egoistes, que la vida no està pensada pels no normatius i que condemna a la marginalitat tot aquell que és diferent. No estam disposats a fer cap canvi a la nostra còmoda vida per fer més confortable la dels altres. I potser si obríssim els ulls i miréssim més enllà de les nostres necessitats descobriríem un món nou, on ser rar pot ser fins i tot meravellós.