Ensenyar a estimar

Els vincles afectius són aquelles que s'estableixen des del nostre naixement i que es van enfortint amb el pas del temps. Els primers llaços els feim amb la mare, amb el pare, germans, padrins i amb la família i amics que ens acompanyen en la nostra vida. Perquè aquests vincles siguin positius cal que aportin benestar emocional, amor, afecte i seguretat. Un infant crearà vincle amb qui està amb ell, independentment que aquest sigui positiu o negatiu, perquè, malauradament, els vincles negatius (tant dins la família com amb els amics) també existeixen. Quantes vegades hem sentit a dir la frase: els infants són cruels per naturalesa? Segur que moltes. Massa. L'hem interioritzada i, el pitjor de tot, l'hem normalitzada, sense aturar-nos a pensar si això és així. Les criatures no són cruels per naturalesa. Ho són per imitació, perquè aprenen el que veuen i senten a casa. Els pares (o els cuidadors, en general) no som conscients de fins a quin punt som mirall i model per als més petits. Si a casa es normalitzen expressions despectives per referir-nos, per exemple, a persones amb sobrepès, o baixes, o amb ulleres, o a persones amb diversitat funcional, o que provenen d'altres països, i si, a més, se'n fa befa, els infants interioritzen el missatge i el reproduiran amb tota normalitat en qualsevol lloc i situació. I, evidentment, se'n riuran del nin que du ulleres, de la nina de les pigues, o del company que no sap parlar bé. Així comencen situacions molt desagradables que, si no es detecten i es tracten a temps, causen molt dolor i patiment a l'infant de qui s’ha fet befa o han ofès. En aquest sentit, família i escola tenim un paper fonamental en la detecció d'aquests fets, en la reparació de la víctima i en la reeducació de l'ofensor o ofensora.

Molts casos d'assetjament greu es podrien evitar si s'atenen els senyals d'alarma. Com qualsevol tipus de maltractament comença de forma molt subtil, en situacions a les que potser els adults no donam importància. I aquí rau l'error. Si els nostres fills o filles tornen d'escola plorant, trists, o angoixats de manera reiterada i, a més, manifesten que no hi volen anar, alguna cosa passa. Davant aquestes situacions no hi val l'altra típica i perillosíssima frase «això són coses d'infants». Perquè implica que nosaltres, com adults, no hi hem de fer res. I s'equivoquen els qui pensen així. Els adults hem de fer el més important. Per una banda, dotar les criatures de les eines necessàries per a solucionar els seus conflictes de forma autònoma, però acompanyant-les en tot moment, fent-los saber que som i serem allà, sempre. Que si ells ho intenten solucionar,però les ofenses continuen, no estan tot sols davant el conflicte. No hi ha pitjor sentiment que la solitud i sentir-se desemparat davant situacions que ens fan por o produeixen tristesa. I per l'altra banda, procurar que els nostres fills siguin bones persones. Que no agredeixin ni ofenguin ningú. Que parlin i tractin amb respecte els seus iguals i els adults que els envolten; que no se'n rigui de ningú diferent a ell. Corregir-los cada vegada que veim que tenen comportaments exclusius o utilitzen llenguatge despectiu per referir-se als seus companys. I com podem fer tot això des de casa? En primer lloc, fomentant la comunicació familiar. Parlant molt amb ells i escoltant-los activament. Hem de tenir la major confiança possible amb els nostres fills i filles i això es fa cercant moments de conversa. Per exemple, el temps de dinar o sopar pot ser un bon moment per contar com ens ha anat el dia a tots. Què és el que més t'ha agradat del que has fet avui? I què haguessis canviat? Éreu tots a classe avui? Heu apuntat res important a l'agenda? Són exemples de preguntes que demostren el nostre interès per les seves coses. En segon lloc, no restant importància als seus problemes. Quan un infant ens conta que el seu amic o amiga avui no li ha fet gens de cas i que això l'ha entristit, per exemple, segurament tendirem a no fer cas d'això que ens conta i tancar el tema amb un «bé, no passa res». La ment adulta és racional, tenim problemes més importants, evidentment. Però per a les criatures, el seu món és això: que un amic avui no li xerri, per a elles és molt important i trist. Per tant, com a pares i tutors, hem de trobar l'equilibri entre minimitzar i sobreprotegir, això és ensenyar a relativitzar. Avui potser no t'ha fet cas perquè ha estat ocupat amb altres coses. Sé que això et posa trista, però demà parla amb ell i demana-li si tot va bé. Explica-li que et vares sentir una mica malament. Si sempre li deim «això no és res» normalitzarà que els seus problemes no importen i aprendrà a no explicar res, convertint-se així un infant insegur i amb baixa autoestima. - Reforçant la seva autoestima recordant-li tot el que val. Des de petits ens haurien d'ensenyar a estimar, i això passa per estimar-nos a nosaltres mateixos. A saber dir no quan no volem jugar, o no volem anar amb algú en un moment determinat. A fer-nos valer, sense ofendre els altres; a marcar certs límits del que volem o no volem fer i, sobretot, a no ser dependents. Els infants són egocentristes per naturalesa i els costa posar-se al lloc dels altres, però n'han d'aprendre progressivament. I això implica entendre que no sempre poden fer el que volen, que a vegades han de cedir a la voluntat dels amics, i que han de respectar les decisions dels companys. Hi ha infants que tendeixen a ser absorbents i, d'alguna manera autoritaris,. Els agrada sentir que els seus iguals sempre fan el que ell vol i tendeixen a relacionar-se amb nins i nines que són el contrari, més submisos i permissius. En aquest cas als primers els hem d'ensenyar que no pot obligar ningú a ser amic seu. I als segons que algú que t'anul·la no t'estima bé. Uns i altres han d’aprendre que estimar vol dir respectar, i deixar ser lliures. I això és molt difícil, perquè com deia al principi, els vincles es creen, malgrat que siguin negatius, però si no els ensenyam des de petits a estimar-se i a estimar, estan condemnats a patir relacions insanes en un futur. -Estant atents a senyals que poden ser indicadors que alguna cosa no funciona: plora per anar a escola, en surt trist, angoixat o de mal humor, estar irascible, de sobte es torna fer pipí al llit, deixa de menjar, li costa dormir, diu que a l'escola el molesten... Abans que sigui massa tard, cal actuar i veure què passa. I si, efectivament, hi ha alguna cosa que el fa patir, ajudar-lo, acompanyar-lo, donar-li tot el suport necessari perquè ho pugui expressar. I si és necessari fer teràpia psicològica. La salut mental infantil no és una cosa que ja passarà. És la base per a una vida adulta sana i equilibrada mentalment. I per acabar, fomentant l'empatia. En aquest sentit propòs un joc inventat que podríem titular: «Què faries tu si...?». Cada família pot fer el seu: amb un taulell, amb targes de preguntes, etc. L'important és plantejar situacions (adaptades a l'edat de cada infant) en què tenguem diferents maneres d'actuar. Per exemple: Què faries tu si veus que un amic teu pega a un company o companya? a. No faria res, perquè és amic meu i no el vull delatar b. Aniria a cercar un adult c. Li recriminaria l'actitud al meu amic i aniria a veure com està el company d. Res, segur que el meu amic té motius per pegar-li. Evidentment, hi pot haver més d'una opció considerada adequada, però l'important és que cada situació -sobretot les considerades negatives- vagi acompanyada d'un petit debat o reflexió. Per acabar, voldria concloure dient que la forma més evident d'assetjament escolar és l'agressió física, però els insults, les males paraules, les humiliacions, les befes, el menyspreu, fer el buit, acaparar amistats i deixar de banda, el xantatge emocional... són formes molt més subtils i invisibles de fer patir. I el mal psicològic que poden arribar a fer pot determinar les relacions socials a l'edat adulta. Per això, cal que ensenyem els infants a estimar-se, a estimar, i a estimar bé.