Ja som quatre! (Primera part)

Ja som quatre. Fa un mes i mig que som bimare i encara no sé si és temps suficient per a posar paraules al munt d'emocions, sentiments i pensaments que omplen el meu cap i la meva ànima des de dia 2 de novembre d'enguany, dia que va triar en Jaume per arribar a aquest món.

En Pau i en Jaume es duen exactament 4 anys i 28 dies. I potser un dels motius pels quals es duen tant de temps és que el post part d'en Pau no va ser  el camí de roses que revistes, articles i anuncis pretenen vendre.  I no és que fos un nin plorador,  ni malaltís, ni nirviós. Al contrari. Era molt tranquil. El problema era jo. No sabia què fer amb aquell petit ésser que només volia mamar. Ningú no m'havia explicat el vertader significat de "lactància materna a demanda". Ningú no m'havia descrit l'immens vertígen que sentiria en constatar que algú depenia de mi absolutament. Les 24 hores del dia. Ningú no m'havia parlat de la incapacitat de dormir mentre ho feia ell. Però sobretot ningú mai no havia gosat explicar-me (potser perquè no és un tema del que es parli) que, a vegades, l'amor per un fill no és a primera vista, sinó que a estimar a un fill se n'aprèn durant els primers dies -setmanes, potser-. Si ho explicassin s'estalviarien moltes depressions post-part, i molts sentiments de culpa.
Tampoc no podia intuir que aquest amor és infinit, incondicional i que determina per sempre més la pròpia felicitat.

I el temps passa, i tot es compon, i tot canvia. El microcosmos familiar format per tres individualitats transforma realitats. I tot gira al voltant del menut. Tot és per ell: el temps, els espais, els afectes. Passa a ser el centre del petit univers familiar. Tant, que arriba un punt que decideixes que necessita aprendre a compartir tot allò. I què millor que donar-li un germà.O ara o mai. Decideixes que ara és el moment. Un moment que de ben segur tothom viu diferent. En el meu cas confés que el primer que vaig pensar en saber que estava embarassada va ser: "Pobre Pau". No sabria explicar per què. Però ho vaig viure així. El mirava i pensava: "petit meu, pensarà que el deixam de banda". Segurament un sentiment que han tengut moltes dones. Per això, el vàrem implicar el 100% en el seguiment de la gestació. Venia a les ecografies, compràvem robeta amb ell. Ell parlava a la panxa. Però tanmateix el meu pensament era sempre per ell. El meu nin serà el gran.
Jo m'emocionava a cada ecografia. I entre la il·lusió i la incertesa de tornar tenir un bebè en braços, inevitablement pensava: Seré capaç d'estimar-lo igual?. No em fa vergonya reconèixer que  em feia aquesta pregunta. Haurien de passar els 9 mesos i veure en Jaume per primera vegada per constatar que no és que l'estimis igual, és que l'amor es multiplica fins a vuit, que és el mateix que l'infinit (Com canta Blaumut).

I quan arriba el moment de partir, t'afrontes al primer fantasma: has de deixar el gran. I jo no oblidaré mai l'escena que em va rompre el cor i em gelà l'ànima i que m'acompanyà tot el trajecte. En Pau, amb pijama, descambuixat, havent sortit de cals padrins, plantat al mig del camí plorant i cridant que no el deixàssim. Plorava ell i plorava jo. Afortunadament, al cap de deu minuts un missatge tranquil·litzador: "En Pau ja dorm". I a partir d'aquí arribà la calma necessària per parir el segon fill. Un procés preciós en què esdevinguérem un tàndem perfecte, fent un trajecte lent però segur que acabà de la millor manera. Me'l posaren damunt..."hola, petit. Perdona'm. M'he centrat tant amb el teu germà, que gairebé no he pensat en tu". Aquest va ser el meu primer pensament cap a ell. El vaig abaraçar i vaig decidir gaudir de cada minut de la seva vida.

M'és igual si vol mamar hores seguides. Tant m'és si només vol braços. No em fa res que es desperti de matinada. M'és igual fer tard per tot. I és així perquè ara sé que això passa. Que creixen massa aviat. I que aquests instants no tornaran. Per això m'esforç per retenir cada instant, acaronant-lo, parant-li fluixet, mirant-lo durant llargues estones. Gaudint-lo. I tot això intentant que el gran, ho dugui de la millor manera possible. Tema del què parlaré a la segona part d'aquesta entrada.