L'anomenem com l'anomenem, aquest fet ha transformat hàbits, rutines, maneres de fer, fins i tot maneres de relacionar-nos.I ens ha obligat a quedar-nos a casa
Aquesta obligació ha despert la creativitat de més d'un i d'una. La gent se les enginya per passar el temps fent coses que no havia fet mai: cuinar, pintar, fer ioga, tocar un instrument..
En molts casos s'ha optat per fer escrits amb coses que s'han après durant aquestes setmanes. Aquests dies hi he estat pensant. Per mi, el pitjor moment del dia és la nit. De sempre. Quan els llums s'apaguen, les ombres s'acosten, com si volguessin deixar clar que són allà, que no partiran fins que no hi planti cara. Amb la foscor, la por es fa més gran i jo més petita. Però també és durant la nit quan sembla que pensi millor, quan sorgeixen les frases, les paraules i flueixen els pensaments. Fa uns vespres vaig decidir que volia escriure sobre aquests dies, però que no escriuria sobre coses que he après sinó de les que NO he après.
- No he après a oblidar els problemes d'abans de la pandèmia i viure el present. I no ho he après perquè constantment tenc la sensació de viure un parèntesi forçat que lluny de regalar-nos temps (que diuen que tot ho cura), ens l'ha congelat. Quan tot passi i poc a poc retornem a la nostra vida, ens haurem d'afronatr a l'abans. Haurem de plantar cara a tot allò que va quedar pendent. I el temps començarà de zero, perquè haurem de rebobinar. I qui sap, si en algún moment, potser enyorarem el temps aturat.
- No he après a viure amb calma. Perquè no puc. Perquè la vida amb infants a casa no s'atura - i no vull que s'aturi- perquè ells més que ningú es mereixen fer coses plegats, el més feliços possible. Amb ells dos res no espera: la set, la gana, la juguera, la son, la malsofridura...Passar les hores amb ells (que són la meva alegria) no deixa lloc per a la calma.
- No he après a viure sense horaris. Sempre he dit ( i mantenc) que els infants necessiten cert ordre, seguir una rutina. Ara me n'adon que en ralitat potser sóc jo la que ho necessita i no ells. Sigui com sigui el que és evident és que sense un mínim horari, la bogeria en aquesta casa hauria entrat per qualsevol escletxa i s'hi hauria instal·lat indefinidament.
- No he après a ser la mestra dels nostres fills. Ni vull, ni puc ser-ho. Jo només hi puc ser per ajudar-los a aprendre. Perquè ells ja en tenen de mestres i són excepcionals. Jo no els arrib a la sola de les sabates i mai no ho podré fer com ells. Sempre estarem en deute amb els mestres. Sempre
- No he après a deslliurar-me de la culpa. Perquè tampoc no he après a alterar-me menys ni a cridar menys, ni a renyar manco. Perquè cada nit pens que demà ho faré millor, però demà ens tornam a barallar, i ella, la culpa, torna guaitar per fer-me sentir molt petita i molt no res.
- No he après a viure sense els meus paisatges i panorames vitals: Ciutat, Bunyola, Felanitx...
- I sobretot sobretot, no he après a NO enyorar-me. No aprenc de cap manera a viure sense les abraçades als pares, a la meva germana, a les meves ties i oncles, als padrins, als meus cosins de l'ànima, als nebots, als cunyats, als amics. No puc. No en sé perquè em fan falta com l'aire que respir. Sense tots ells em falta l'alè. I simplement he constatat que no puc viure sense tots ells. Sense tots vosaltres
L'únic que sí que he après és a pensar que és temporal. I que tot passarà. Fins que arribi el moment, miraré d'aprendre alguna cosa.
