Ja som quatre (segona part)

"Te'n vas de casa essent dos, i tornau essent tres". Era una de les frases que més em venien al cap quan esperàvem el nostre primer fill, al final de l'embaràs i en el post part. Una evidència com unes cases. Tal com dir que el foc crema. Però ara ja sabem el que du implícita aquesta frase: els canvis estratosfèrics  que experimenta una parella quan ha de començar a compartir el seu petit món amb un nouvingut, és a dir quan ha de començar a aprendre a ser una família.

Quan tens el segon fill, aquesta frase deixa de tenir sentit. Ja se sap què és transformar-se en un ecosistema d'emocions i sentiments anomenat familia. Es dóna per fet que es coneixen les següents fases que prossegueixen la sortida de l'hospital. I sí, és així. En part. En aquest sentit l'experiència és un grau. Però pens que algú amb prou autoritat en la matèria, hauria d'assumir el paper de savi anunciador i anar avisant: " partireu de casa essent tres i tornareu essent quatre". Ara serà més fàcil, és cert, però ara hi ha un quart element que s'ha d'acoblar a la tribu. Aquest petit ésser, encara estrany, nounat, ha vengut per quedar-se i això requerirà una adaptació important.

" partireu de casa essent tres i tornareu essent quatre"

Amb la primera criatura canvien fins i tot els espais físics. La casa es transforma per acollir el nou membre: se li fa una habitació, se li habilita un racó al bany (si és que no se li habilita un bany sencer), la sala es redistribueix per poder-hi posar la "minicuna" i així un llarg etcètera...Amb la segona criatura, això no sol passar. O no en el nostre cas, vaja. Comparteix habitació amb el germà gran, comparteix espai al bany i fins i tot comparteix joguines i roba. Però és clar, a ell què li és? no se n'adona gens. De moment sols reclama escalf i amor

La familia creix. La mare sap perfectament el que ve a partir d'ara i durant els propers mesos. El pare també. Se n'han fet a la idea. Però en aquest equip -que fins ara ha estat de tres-, n'hi ha un d'indefens que no en té ni idea del que li espera, per més que durant nou mesos n'hi han parlat arreu, ha anat a les ecografies, ha comprat estris i roba pel menut, i s'ha estat preparant per exercir el paper més important de la seva vida fins ara: el de germà gran. El comença a practicar des del primer moment que el veu a la clínica i li du juguetes, el mira,el saluda, l'acarona,  vol seure amb la mare mentre "fa mameta"...

Els dies de clínica són de trànsit, com de somni. Però tot comença quan arribam tots quatre a casa. El gran constata que el menut nou habitant ha vengut per quedar. Que ja mai no seran "ells tres". Que no només ha de compartir espais, sinó també i sobretot l'afecte dels seus dos déus, son pare i sa mare. I passa que aquest infantó ha acaparat totalment sa mare, perquè resulta que això de fer mameta s'allarga més del que el gran voldria (fins i tot -en alguns moments-, més del que la mare voldria). Resulta que "el nou inquilí" dorm a l'habitació dels déus, mentre que ell ha de dormir tot sol al seu llit. Resulta que de cop i volta tenim més visites del que és habitual i sospita que no venen per ell, o no exclusivament. I resulta que ara tot el que feia amb la mare, ara ho fa amb el pare (que sí, que li agrada molt fer-les amb ell, però "Quan tornarà ella?). I resulta que el seu germà petit ha capgirat el seu món sense que ell ho hagués demanat. I el vol estimar, l'estima molt de fet. Però són massa canvis per un cosset de 4 anys que necessita tenir-ho tot controlat, amant de l'ordre i de les rutines. Amb un capet que pensa més del que a vegades caldria.  I plora, i s'enfada. I de tot en fa un drama sense saber per què. S'ha instal·lat en una tragèdia permanent. I la mare  mira el seu fill gran, ara tan perdut, tan desubicat que ella també plora. I plora perquè és un sac d'hormones que acaba de parir. Que es fa la forta i la valenta. Però que en realitat està cansada, i trista no sap per què. Plora perquè enyora el seu fill gran i passar estones amb ell. Sí, enyora la seva vida d'abans, d'ells dos. I quan ha pensat això mira el petit indefens que no vol més que l'escalfor de sa mare, i sent immediatament un sentiment de culpa immens.  I torna plorar. I després veu el major que fa geniades o crida l'atenció fent "desastres" i li fa la mateixa pena que ràbia i el renya ( a vegades sense motiu i més fort del que voldria) i tornen les llàgrimes. Fins que a la fi, el fill gran ho verbalitza fet un mar de plors: "ja no feis coses per jo. Només per ell". I et trenca el cor, tot i saber que no és cert.

Però els dies passen. I tot pren caires de normalitat. Tot comença a millorar una mica. El petit et dona treves i deixa descansar els pits, cosa que permet reprendre coses amb el nin gran. I el dia que el tornes dur a natació i el dutxes, t'abraça fort i et diu a cau d'orella: "ai mamà que estic de content que m'hagis tornat a dutxar tu" I ets conscient de fins a quin punt l'enyores. Us enyorau. Però ara una altra personeta vol estar amb nosaltres. I el gran està molt més content d'ençà que ha comprovat que quan el petit el sent, li fa una rialla. I a tots tres ens ha robat el cor. "Mamà, ja em coneix!! mira com riu quan li xerr. Ja sap que som el seu germà gran"!!