Ja som quatre (segona part)

"Te'n vas de casa essent dos, i tornau essent tres". Era una de les frases que més em venien al cap quan esperàvem el nostre primer fill, al final de l'embaràs i en el post part. Una evidència com unes cases. Tal com dir que el foc crema. Però ara ja sabem el que du implícita aquesta frase: els canvis estratosfèrics  que experimenta una parella quan ha de començar a compartir el seu petit món amb un nouvingut, és a dir quan ha de començar a aprendre a ser una família.

Quan tens el segon fill, aquesta frase deixa de tenir sentit. Ja se sap què és transformar-se en un ecosistema d'emocions i sentiments anomenat familia. Es dóna per fet que es coneixen les següents fases que prossegueixen la sortida de l'hospital. I sí, és així. En part. En aquest sentit l'experiència és un grau. Però pens que algú amb prou autoritat en la matèria, hauria d'assumir el paper de savi anunciador i anar avisant: " partireu de casa essent tres i tornareu essent quatre". Ara serà més fàcil, és cert, però ara hi ha un quart element que s'ha d'acoblar a la tribu. Aquest petit ésser, encara estrany, nounat, ha vengut per quedar-se i això requerirà una adaptació important.

" partireu de casa essent tres i tornareu essent quatre"

Amb la primera criatura canvien fins i tot els espais físics. La casa es transforma per acollir el nou membre: se li fa una habitació, se li habilita un racó al bany (si és que no se li habilita un bany sencer), la sala es redistribueix per poder-hi posar la "minicuna" i així un llarg etcètera...Amb la segona criatura, això no sol passar. O no en el nostre cas, vaja. Comparteix habitació amb el germà gran, comparteix espai al bany i fins i tot comparteix joguines i roba. Però és clar, a ell què li és? no se n'adona gens. De moment sols reclama escalf i amor

La familia creix. La mare sap perfectament el que ve a partir d'ara i durant els propers mesos. El pare també. Se n'han fet a la idea. Però en aquest equip -que fins ara ha estat de tres-, n'hi ha un d'indefens que no en té ni idea del que li espera, per més que durant nou mesos n'hi han parlat arreu, ha anat a les ecografies, ha comprat estris i roba pel menut, i s'ha estat preparant per exercir el paper més important de la seva vida fins ara: el de germà gran. El comença a practicar des del primer moment que el veu a la clínica i li du juguetes, el mira,el saluda, l'acarona,  vol seure amb la mare mentre "fa mameta"...

Els dies de clínica són de trànsit, com de somni. Però tot comença quan arribam tots quatre a casa. El gran constata que el menut nou habitant ha vengut per quedar. Que ja mai no seran "ells tres". Que no només ha de compartir espais, sinó també i sobretot l'afecte dels seus dos déus, son pare i sa mare. I passa que aquest infantó ha acaparat totalment sa mare, perquè resulta que això de fer mameta s'allarga més del que el gran voldria (fins i tot -en alguns moments-, més del que la mare voldria). Resulta que "el nou inquilí" dorm a l'habitació dels déus, mentre que ell ha de dormir tot sol al seu llit. Resulta que de cop i volta tenim més visites del que és habitual i sospita que no venen per ell, o no exclusivament. I resulta que ara tot el que feia amb la mare, ara ho fa amb el pare (que sí, que li agrada molt fer-les amb ell, però "Quan tornarà ella?). I resulta que el seu germà petit ha capgirat el seu món sense que ell ho hagués demanat. I el vol estimar, l'estima molt de fet. Però són massa canvis per un cosset de 4 anys que necessita tenir-ho tot controlat, amant de l'ordre i de les rutines. Amb un capet que pensa més del que a vegades caldria.  I plora, i s'enfada. I de tot en fa un drama sense saber per què. S'ha instal·lat en una tragèdia permanent. I la mare  mira el seu fill gran, ara tan perdut, tan desubicat que ella també plora. I plora perquè és un sac d'hormones que acaba de parir. Que es fa la forta i la valenta. Però que en realitat està cansada, i trista no sap per què. Plora perquè enyora el seu fill gran i passar estones amb ell. Sí, enyora la seva vida d'abans, d'ells dos. I quan ha pensat això mira el petit indefens que no vol més que l'escalfor de sa mare, i sent immediatament un sentiment de culpa immens.  I torna plorar. I després veu el major que fa geniades o crida l'atenció fent "desastres" i li fa la mateixa pena que ràbia i el renya ( a vegades sense motiu i més fort del que voldria) i tornen les llàgrimes. Fins que a la fi, el fill gran ho verbalitza fet un mar de plors: "ja no feis coses per jo. Només per ell". I et trenca el cor, tot i saber que no és cert.

Però els dies passen. I tot pren caires de normalitat. Tot comença a millorar una mica. El petit et dona treves i deixa descansar els pits, cosa que permet reprendre coses amb el nin gran. I el dia que el tornes dur a natació i el dutxes, t'abraça fort i et diu a cau d'orella: "ai mamà que estic de content que m'hagis tornat a dutxar tu" I ets conscient de fins a quin punt l'enyores. Us enyorau. Però ara una altra personeta vol estar amb nosaltres. I el gran està molt més content d'ençà que ha comprovat que quan el petit el sent, li fa una rialla. I a tots tres ens ha robat el cor. "Mamà, ja em coneix!! mira com riu quan li xerr. Ja sap que som el seu germà gran"!!

Ja som quatre! (Primera part)

Ja som quatre. Fa un mes i mig que som bimare i encara no sé si és temps suficient per a posar paraules al munt d'emocions, sentiments i pensaments que omplen el meu cap i la meva ànima des de dia 2 de novembre d'enguany, dia que va triar en Jaume per arribar a aquest món.

En Pau i en Jaume es duen exactament 4 anys i 28 dies. I potser un dels motius pels quals es duen tant de temps és que el post part d'en Pau no va ser  el camí de roses que revistes, articles i anuncis pretenen vendre.  I no és que fos un nin plorador,  ni malaltís, ni nirviós. Al contrari. Era molt tranquil. El problema era jo. No sabia què fer amb aquell petit ésser que només volia mamar. Ningú no m'havia explicat el vertader significat de "lactància materna a demanda". Ningú no m'havia descrit l'immens vertígen que sentiria en constatar que algú depenia de mi absolutament. Les 24 hores del dia. Ningú no m'havia parlat de la incapacitat de dormir mentre ho feia ell. Però sobretot ningú mai no havia gosat explicar-me (potser perquè no és un tema del que es parli) que, a vegades, l'amor per un fill no és a primera vista, sinó que a estimar a un fill se n'aprèn durant els primers dies -setmanes, potser-. Si ho explicassin s'estalviarien moltes depressions post-part, i molts sentiments de culpa.
Tampoc no podia intuir que aquest amor és infinit, incondicional i que determina per sempre més la pròpia felicitat.

I el temps passa, i tot es compon, i tot canvia. El microcosmos familiar format per tres individualitats transforma realitats. I tot gira al voltant del menut. Tot és per ell: el temps, els espais, els afectes. Passa a ser el centre del petit univers familiar. Tant, que arriba un punt que decideixes que necessita aprendre a compartir tot allò. I què millor que donar-li un germà.O ara o mai. Decideixes que ara és el moment. Un moment que de ben segur tothom viu diferent. En el meu cas confés que el primer que vaig pensar en saber que estava embarassada va ser: "Pobre Pau". No sabria explicar per què. Però ho vaig viure així. El mirava i pensava: "petit meu, pensarà que el deixam de banda". Segurament un sentiment que han tengut moltes dones. Per això, el vàrem implicar el 100% en el seguiment de la gestació. Venia a les ecografies, compràvem robeta amb ell. Ell parlava a la panxa. Però tanmateix el meu pensament era sempre per ell. El meu nin serà el gran.
Jo m'emocionava a cada ecografia. I entre la il·lusió i la incertesa de tornar tenir un bebè en braços, inevitablement pensava: Seré capaç d'estimar-lo igual?. No em fa vergonya reconèixer que  em feia aquesta pregunta. Haurien de passar els 9 mesos i veure en Jaume per primera vegada per constatar que no és que l'estimis igual, és que l'amor es multiplica fins a vuit, que és el mateix que l'infinit (Com canta Blaumut).

I quan arriba el moment de partir, t'afrontes al primer fantasma: has de deixar el gran. I jo no oblidaré mai l'escena que em va rompre el cor i em gelà l'ànima i que m'acompanyà tot el trajecte. En Pau, amb pijama, descambuixat, havent sortit de cals padrins, plantat al mig del camí plorant i cridant que no el deixàssim. Plorava ell i plorava jo. Afortunadament, al cap de deu minuts un missatge tranquil·litzador: "En Pau ja dorm". I a partir d'aquí arribà la calma necessària per parir el segon fill. Un procés preciós en què esdevinguérem un tàndem perfecte, fent un trajecte lent però segur que acabà de la millor manera. Me'l posaren damunt..."hola, petit. Perdona'm. M'he centrat tant amb el teu germà, que gairebé no he pensat en tu". Aquest va ser el meu primer pensament cap a ell. El vaig abaraçar i vaig decidir gaudir de cada minut de la seva vida.

M'és igual si vol mamar hores seguides. Tant m'és si només vol braços. No em fa res que es desperti de matinada. M'és igual fer tard per tot. I és així perquè ara sé que això passa. Que creixen massa aviat. I que aquests instants no tornaran. Per això m'esforç per retenir cada instant, acaronant-lo, parant-li fluixet, mirant-lo durant llargues estones. Gaudint-lo. I tot això intentant que el gran, ho dugui de la millor manera possible. Tema del què parlaré a la segona part d'aquesta entrada.

EL PRIMER DIA

Avui ha estat, de ben segur, un dia ple d'emocions per a moltes famílies. Era el primer dia de classe. D'aquells dies especials en què no se sap qui està més nirviós, si els pares o els infants. A casa ja feia dies que el menut esperava ansiós aquest moment. Avui no ha necessitat que el despertàs; a les set i mitja del matí ha comparegut a la cuina, descambuixat, amb els ulls encara mig clucs- però plens d'il·lusió- i amb un somriure pintat als llavis ha sentenciat "avui ja és demà. Ja torn a l'escola!". Ha berenat i en haver acabat, ha partit cap a la seva habitació. "Espera'm que t'ajudaré a vestir" li he dit. "No, mamà, no importa, jo ja som gran i ja en sé tot sol". I encara ressonen dins el meu cap aquestes paraules..."no importa que m'ajudis, ja som gran". I és ben cert, que és gran. Tan cert com que de cada vegada em necessitarà menys. I així ha de ser, però, ai, cal que passi tan aviat?
Hem emprès el camí cap a l'escola. Hem davallat del cotxe i, decidit i sense aturar-se, ha començat a pujar la petita costa que du cap a l'entrada de l'escoleta i de l'escola. La mateixa costa que l'ha vist pujar des que encara no tenia un any. I, ai, una altra fiblada de nostàlgia. La primera vegada que feiem aquell caminet era per anar a l'escoleta (la més bella del món). Ell encara no caminava. Sols no tenia cabells. Era el mes de setembre de 2014.

Hem davallat del cotxe i, decidit i sense aturar-se, ha començat a pujar la petita costa que du cap a l'entrada de l'escola

S'ha retrobat amb els seus amics. S'han mostrat les bosses pel berenar, les bosses amb tot el material preparat. Sabates noves, camisetes que s'estrenaven un dia tan especial... i de sobte, observant la seva alegria contagiosa, me n'he adonat: no m'amollava la mà per res. Quan ha sonat el timbre que marca l'entrada a les aules, me l'ha agafada amb més força, com si aquell renou li hagués provocat un petit salt de cor, una petita punxada a la panxa. M'ha mirat i m'ha demanat: "Però encara no te'n vas no? M'acompanyaràs a la classe nova?". Hem entrat, ha penjat la bossa al penjador i hem donat l'altra bossa a la mestra. Ell m'ha fet una besada i m'ha promès que s'ho passaria molt bé. Quan jo quasi ja travessava la porta per partir, he sentit que em cridava: "una abraçada mamà". I m'ha fet una abraçada que encara no sabria dir si era per reconfortar-se a ell o per reconfortar-me a mi.
I jo, amb el cor encongit, he partit cap a fer feina, i és que per jo avui també era el primer dia després de les vacances. I de camí, sense voler-ho, m'ha lliscat una llagrimeta. Perquè enyoraré despertar-me amb ell sense presses, sense frissar per berenar, planificant què fer el dematí. Perquè encara no té quatre anys i jo encara necessit que em necessiti. I sí, ho confés, l'he enyorat tot el dematí, malgrat totes les vegades que aquests darrers dies he pronunciat la frase: "ai, que és de necessari tornar a escola!"

SETEMBRE

 Direm adéu als dies llargs i ganduls, a l'arena als peus; a la sal a la pell. Desarem poalets, rampins i pales, tovalloles i senalles. I ho farem amb nostàlgia, fins i tot amb un punt de tristesa perquè s'acaben els dies del gaudir de no fer res

Dies tapats, més grisos que de color cel. Un sol  mandrós, l'oratge més fresc. Nits que refresquen en què agraïm la companyia del llençol. Setembre ja és aquí. Aviat direm adéu als dies llargs i ganduls, a l'arena als peus; a la sal a la pell. Desarem poalets, rampins i pales, tovalloles i senalles. I ho farem amb nostàlgia, fins i tot amb un punt de tristesa perquè s'acaben els dies del gaudir de no fer res;  la pau de no dependre del  rellotge ni de l'obligació d'aturar despertadors; de les nits a la fresca i sopar d'un bon trempó. Adéu als "capficos" a la platja i a les rialles quan rebem les ones. 

Però ens enfrontarem a aquesta melangia amb la il·lusió dels nous horitzons. Setembre és un mes d'inicis. Pels infants suposa l'esperat retrobament amb els amics. L'emoció de saber qui serà el seu nou mestre (o nova mestra) i de veure si tendran nous companys. Setembre ens retorna a la vida real, a la rutina (no ens enganyem, a estones, l'hem enyorada), als horaris i als projectes. 

Ai setembre!, Preludi dels dies de fred, de la tardor, de les estores de fulles als carrers, de les castanyes...El vertader mes dels nous propòsits.

De sempre m'ha agradat aquest mes. Record la il·lusió en què la meva germana i jo anàvem a cercar els llibres; el dia de les compres de material escolar (això encara ens dóna molt de gust). I com ho componíem tot dins les motxilles noves. 

Ara, quan prepar les coses per l'inici del curs del menut, encara m'arriben com una fiblada els dolços records dels meus incis de curs. Em conformaria que en Pau fos a l'escola tan feliç com ho vaig ser jo. De moment ja demana si enguany jugarà i aprendrà moltes coses "perquè les majúscules les sé llegir, però les minúscules encara no". I ho demana amb aquella emoció que esvaeix tota la pena per l'estiu que s'acaba. 

I amb el setembre, arribarà la tardor, els dies es faran més curts. Setembre donarà pas al mes d'octubre i potser quan aquest acabi, arribarà al món aquesta nova vida, que encara no sabrà ni què és l'estiu ni què és la tardor, però que ens farà fer el cap viu i ens recordarà que la vida passa (i aviat) i que cal gaudir de cada instant. I el setembre del 2018 serà ell qui començarà per primera vegada l'escoleta. Mirarem enrere i direm "ja ha passat un any". 

Quan l'esgotament omple la motxilla de la culpa

A l'entrada d'avui no parlaré de pedagogia, o no exclusivament. Parlaré d'un tema que de ben segur no és gens estrany per a la majoria de famílies d'avui, però -malauradament encara- sobretot per les mares: l'esgotament.
Massa sovint ens venen la maternitat com aquell estat idíl·lic en què les dones assolim la felicitat absoluta. Veim anuncis amb llençols blanquíssims, cases impecables, infants empalagosament tendres, que dormen tranquils als seus bressols, mares moníssimes, sense ulleres, pentinades, amb un somriure perfecte. Innocentment i bleda penses que en el teu cas potser també serà així. Fins que arriba el moment i topes amb la realitat i, literalment, et voldries fondre en mil bocins. Però avui no parlaré del post part (que potser requeriria capítols i capítols). Parlaré del després, de la vida que continua, del dia a dia, en el meu cas amb una criatura de 3 anys i mig i jo embarassada de 15 setmanes.
En poc temps la nostra petita família que creix, ha patit canvis importants, tots bons, als ulls dels adults, però difícils de pair per un menut de 42 mesos.
Fins ara, ell estava molt acostumat a la presència de son pare. Ell era qui el despertava cada dematí, l'acompanyava a l'escola, el recollia el migdia i dinaven cada dia plegats. Jo no els acompanyava sempre, perquè m'havia fet un horari que em permetia tenir lliure cada horabaixa i poder prescindir d'escola matinera i de menjador.
Però això va canviar de sobte, quan a son pare li va sorgir una irrenunciable oportunitat laboral. De moment, fa jornades maratonianes de feina. Se'n va el dematí, abans que el petit s'hagi despert, i no torna fins el vespre, a l'hora del bany, de preparar el sopar...
La criatura no ho du gens bé. L'enyora, té pena perquè ja no és ell qui cada dia l'acompanya i el va cercar. Però clar, no ho sap expressar amb paraules. Per això crida constantment l'atenció; les geniades s'han multiplicat per mil, igual que els atacs de ràbia, produïts per qualsevol petit contratemps. Tot pot desencadenar una discussió. Res no li va bé. Ara encara més, qüestiona absolutament tot el que se li diu. És un expert negociador, i ara encara ha perfeccionat més les seves tècniques. El xantatge emocional que em fa a mi, sa mare, no coneix límits. Per fer el que li deman, bada, enreda, em desafia. I jo, embarassada, amb unes hormones que no saben el que és l'estabilitat, perd la perspectiva. Sí, jo, mare pedagoga. La que sempre deia "a mi, els meus, això no m'ho faran", la que tenia ben clar el que permetria i el que no...la que sempre ha marcat els límits. Jo, ferma defensora del diàleg, començ i acab els dies cridant. Aquesta mateixa, hi ha dies que es rendeix i que adopta l'amenaça com a únic sistema educatiu, abandonat qualsevol principi educatiu. L'acab vestint jo, dient-li "idò no berenis més", estirant-lo perquè vagi cap al cotxe per no fer tard. Esgotada, no tenc forces ni energies per contestar les mil i una preguntes que aquell capet de tres anys i mig no deixa mai de formular. I amb cada acte, aquella fiblada a a la gargamella, aquella veu dins el cervell que et diu: "que malament que ho estàs fent." I per si no fos suficient companyia, compareix ella, sempre disposada a qüestionar-te. Ella, que no et deixa ni a sol ni a ombra. La que penja de l'esquena dins una pesada motxilla: la culpa.

Arribes a cercar-lo a escola, després d'una jornada laboral de merda,  i la mestra et diu que fa uns dies que està molt nirviós, hipersensible. S'enfada per no res i plora davant qualsevol petit contratemps o cridada d'atenció de la mestra, cosa que abans no feia. I ella, la culpa,  torna guaitar per damunt l'espatlla disposada a repetir-te que tot és culpa teva, que ets una mala mare; que vas massa nirviosa i que això, el nin ho nota. I ell que passa el trajecte en cotxe plorant, dient que  no vol que el papà faci aquesta feina nova, que vol que només faci la vella. I jo que també plor, en silenci. I voldria fugir, tota sola. Retorbar-me. Això encara em fa sentir més culpable. I em rendeixo a l'evidència: he acabat els recursos, no sé què fer. I, com si demanàs clemència, envii un correu a l'experta amb qui tant confii, la que ja ens va advertir que en Pau és un nin especial, i que ens armàssim de paciència, perquè no seria fàcil. Pobret, em diu..."està passant per un procés de pèrdua que no sap com expressar i ho descarrega amb tu, que ets qui està amb ell més temps". Li ha posat un nom. Sembla un doi, però això em tranquil·litza i pens: potser no tot és culpa meva.
Després ve el menut, s'asseu damunt i em diu "Mamà jo t'estim fins a l'infinit" i em voldria fondre, aturar el temps en aquest instant, mentre els ulls se'm tornen omplir de llàgrimes.
Dins el llit pens que és una situació transitòria: prenc coratge, apago el llum i m'adorm pensant que demà serà un altre dia i que potser, només potser, ho faré millor. O com canten Blaumut: "I que demà, potser demà, al miler de coses que em passen pel cap / trobaré una estrella / amagada entre milions d'hiverns/"

INFANTS AMB ALTES CAPACITATS, INFANTS ESPECIALS

No existeix una única teoria ni cap descripció homogènia que defineixi específicament les altes capacitats intel·lectuals (ACI), ja que els infants i persones adultes amb altes capacitats representen un grup heterogeni, amb característiques diferents. Tot i així es poden establir alguns trets comuns.

Diversos autors han escrit sobre el tema, per exemple Martinson(1981)i Whitmore (1985). El primer descriu característiques i dificultats dels alumnes amb ACI. Destaca com a característiques les següents:

-         Són persones molt observadores

-          Els agraden els conceptes abstractes, resoldre problemes.

-          Fan connexions entre conceptes

-          Gaudeixen inventant i creant noves formes de realitzar coses.

-       Tenen una gran capacitat de concentració, ignorant el seu entorn quan està ocupat en les seves tasques.

-        Són persistent amb els seus objectius

-           Poden ser supersensibles

-           Solen ser enèrgics i actius

Pel que fa les dificultats, destaquen les següents:

-                     Poden mostrar gran resistència a les instruccions dels altres. Poden ser desobedient

-           Solen tenir dificultats per acceptar el que no és lògic

-           Exigeixen molt d’ells mateixos i dels altres.  Poden estar sempre insatisfets

-          En alguns casos presenten un comportament obsessiu

-           Poden ser molt rígids i inflexibles

-           Necessiten tenir èxit; són vulnerables al fracàs i al rebuig dels companys.

-           Senten frustració amb la inactivitat o falta de progrés.

Whitmore (1985) diferencia entre indicadors primaris i secundaris amb els alumnes amb altes capacitats inel·lectuals:

-          Indicadors primaris (de caràcter cognitiu)

o   Aprenen amb rapidesa

o   Excepcional capacitat cognitiva per aprendre a utilitzar el coneixement

o   Destresa superior per a resoldre problemes

o   Vocabulari avançat, amb estructures lingüístiques complexes

o   Gran comprensió d’idees abstractes

o   Nivell elevat de persistència en la recerca d’informació

o   Qualitat excepcional de pensament

o   Excepcional capacitat de transferència d’aprenentatges.

-          Indicadors secundaris (de caràcter motivacional)

o   Comportament enormement creatiu

o   Extensa gamma d’interessos

o   Gran curiositat

o   Interès profund en alguna àrea

o   Intens desig de conèixer i comprendre

o   Elevada autonomia

o   Gaudeix amb l’expressió, a través de la discussió o mitjançant activitats plàstiques.

o   Exigent en els per què

o   Sensible

o   Perfeccionista

o   Autocrític

·        Com és viure amb un infant amb altes capacitats?

En el nostre cas, viure amb en Pau diria que és, entre d’altres coses, sorprenent.  Sorprèn  la seva capacitat de raonament i el seu alt nivell de llenguatge. Domina un vocabulari extens i concret.  Sorprèn l’extraordinària memòria que posseeix;  la seva creativitat en els jocs; el nivell de les seves preguntes;  la capacitat d’observació i de concentració quan la tasca l’interessa; la seva capacitat de relació amb els altres, és igual si són nins i nines més grans, o adults que no coneix; i un llarg etcètera

En Pau va començar a parlar als 12 mesos i al 18 ja elaborava frases. Podies mantenir una conversa amb ell. A l’any i mig distingia i anomenava una gran varietat d’eines: xerrac, martell, nivell, clau anglesa, clau fixa, tornavís, desengramponador, etc. Als dos anys va començar amb els “Per què?”. I ja a l’escoleta, tots aquests aspectes no varen passar desapercebuts.

Té una xarrera que no coneix límits. Pot parlar de qualsevol tema que li cridi l’atenció. Els seus interessos són molt variats, per això sempre té preguntes a fer: sobre eines, animals, música, contes...

És molt curiós i observador. Es fixa en coses que a la majoria ens passen desapercebudes.

Recorda coses que han passat fa més d’un any (només en té tres).

La música és la seva passió. Si juga i sent música per la ràdio o la tele, deixarà el que estigui fent, per agafar la seva guitarra, o el seu tamborino, o la flauta, per seguir (a la seva manera, evidentment) la melodia que sent.

Té un gran interès per la música

Tots aquests aspectes fan que sigui un nin ben especial.  Però el seu comportament, no només ens provoca sorpresa o admiració. A vegades també ens planteja algunes dificultats. Una d’elles és el seu comportament obsessiu. Tot té el seu lloc, el seu ordre i el seu horari. Necessita tenir-ho tot planificat i controlat i si sortim d’aquesta rutina és un trasbals per ell. I va ser un  d’aquests comportaments obsessius el que ens varen fer acudir a CREIX. Als dos anys i mig li vàrem llevar el bolquer. Tot d’una va assimilar que els pipís es feien al vàter. Però amb la caca va ser una altra història. Ens demanava el bolquer per fer-la.  L’hi posàvem perquè pensàvem que era normal. Tothom ens deia que la caca sempre costa. Però això es va allargar fins al punt que només feia caca quan érem a casa i si hi havia el seu pare (“tu no em vas bé” em va arribar a dir).A més a més l’havia de fer concretament a la seva habitació.   Quan li demanàvem per què no la volia fer al vàter ens deia que quan fós més gran, que li feia por. I d’aquí no el treiem. Si no era així, es negava a fer caca. I això va durar un any. Fins que la pediatra ens va recomanar consultar amb algú especialista. I així ho férem, per sort. Afortunadament aquest tema està arreglat. Però després de la teràpia, ens varen explicar que aquest no era el problema, sinó símptoma  d’unes possibles altes capacitats. I així ha estat.

Per altra banda, moltes vegades, les altes capacitats van acompanyades d’una alta sensibilitat. Això vol dir que quan estan contents estan molt contents, gairebé eufòrics, però quan estan trists, enfadats o frustrats, també ho estan molt. I això sobta molt: “com pot ser que sigui tan llest per unes coses, i que s’enfadi per aquest doi?” hem pensat moltes vegades. Això és una asincronia en el seu desenvolupament. Respon exageradament a situacions que racionalment no tenen la meitat d’importància que la que ells els donen. Això respon al seu alt sentit de la justícia (Això ho tenia jo i m’ho han pres, per tant estic molt enfadat  i faig una geniada descomunal).O plorar veient una pel·lícula o una obra de teatre. O com ens va passar fa poc: tornar de viatge amb els padrins i la jove, i començar a plorar a l’aeroport -al moment del comiat- perquè no volia que acabàs el viatge. I plorar els 40 minuts de camí cap a casa perquè “li feia molta peneta que el viatge s’acabàs”. Ensenyar a autorregular-se és una tasca difícil, perquè no et pots posar al seu nivell, ni perdre els nervis, ni deixar-te endur per la seva tristor. I això, a estones, és molt complicat.

És molt tossut i a vegades inflexible. Les coses han de ser ara i com jo vull. Això requereix establir-li uns límits molt clars, que ell intenta sobrepassar constantment. Ni ens n’adonam i entram en una dialèctica creada per ell mateix amb la finalitat de dur-te al seu terreny i sortir-se amb la seva. I això, no ens hem d’enganar, moltes vegades esgota la paciència i les potències.

A nivell psicomotor, és extraordinàriament àgil. S’enfila arreu, per tot allà on pot. Diria que abans de caminar va començar a enfilar-se. I això du implícita una nul·la percepció del perill, fet que provoca que no el puguis deixar de vigiliar ni un moment.

Evidentment aquesta és la nostra experiència personal, però estic segura que altres pares amb infants amb altes capacitats es poden sentir identificats en algunes coses.

·      I després del diagnòstic, què?

Tot i que jo en tenia sospites, no hagués dit mai que en proves i tests psicològics assolís els alts resultats que ha obtingut. Per tant el dia que ens ho varen confirmar m’assaltaren tots els dubtes i temors. “Serà un nin diferent?”, “Se sentirà bé a l’escola?” “S’avorrirà a l’aula i per tant fracassarà?” “L’etiquetaran?” “el meu fill serà un nin amb necessitats específiques de suport educatiu?” i tants altres dubtes que poc a poc es van resolent. D’entrada hem d’esperar. A partir d’ara poden passar dues coses: una, que amb el temps s’anivelli amb la resta dels seus companys. Dues, que amb el temps, desenvolupi un talent o una superdotació.  A l’escola ens han dit que de moment no s’avorreix (cosa que em va tranquil·litzar, i molt) i que evidentment l’aniran observant, però que no ens preocupem. Que arribat al moment no estarem sols per prendre determinades decisions. Per això ara estam a un punt de tranquil·litat. I sobretot, he entès que això no ho he de viure com un problema, sinó com una oportunitat d’anar aprenent amb en Pau. Algú em va dir una frase que m’he tatuat a la ment: “quanta més normalitat li doneu, millor per a ell i millor per vosaltres”. I és ben cert.

En Pau i tots els infants com ell, no són rars, ni diferents, ni amb cap dificultat. Són, això sí, especials. Fem, entre tots, que no perdin mai aquesta curiositat innata que tenen per aprendre coses. I sobretot, seguim fent tot el que poguem per què siguin nins feliços.

Decàleg de l'infant amb altes capacitats

Quan ets mare, i a més pedagoga, a vegades –tot i que no vols fer-ho- tendeixes a analitzar tot el que fa el teu fill. Per deformació professional, contínuament l’estàs valorant. Analitzes cada estadi evolutiu. Rellegeixes apunts, compres llibres, consultes manuals. I no li passes escales evolutives d’autors varis per vergonya. Així i tot hi ha coses que et passen per alt. Altres coses que perceps però que no t’atreveixes a verbalitzar. Quan comença l’escoleta, i després l’escola, penses (sí, acceptem-ho, ho pensam) que no ho faran tan bé com tu. Vas a les reunions inicials amb la certesa de que sempre tendràs alguna cosa a dir. I que, evidentment no arribaran a conèixer el teu fill igual que tu. Afortunadament, la realitat et fa reaccionar i , almenys en el meu cas, topes amb professionals que eduquen, en majúscules el teu tresor més preuat, que l’estimen, que l’ensenyen a ser i que, malgrat et pesi, l’arriben a conèixer tant com tu.

Estren aquest bloc parlant de les altes capacitats, intentant fer-ho des de la perspectiva dels infants. Fa pocs dies que sabem que en Pau és altes capacitats. Concretament el diagnòstic (maleïda parauleta) és: “Alta Capacitat Intel·lectual. Precocitat”. Mentiria si digués que no ho sospitava. I des de fa temps. El primer indici va ser l’inici del llenguatge. En Pau tenia 12 mesos quan va començar a parlar de forma molt clara. Primer amb paraules, després amb frases de dues paraules i a partir dels 18 mesos podies tenir una conversa amb ell. Però aquests detalls els explicaré a una altra entrada.

Després d’uns dies d’assimilar la informació, llegir molta documentació, repassar capítols de llibres (avantatge de ser pedagoga: a casa no falta bibliografia sobre el tema), he intentat elaborar un decàleg de l’infant amb altes capacitats però vist des de la seva perspectiva. L’objectiu no és més que intentar-los comprendre una mica més, tant si en som els pares, com si en som mestres i professors.

Decàleg de l’infant amb altes capacitats

1.       Potser xerri pels colzes. No em diguis que calli ni que som un pesat. No ho faig per molestar-te. Ho faig perquè el meu cap és ple d’idees i preguntes. No ho puc evitar. Puc tenir un gran ventall d’interessos, per tant un munt de temes de conversa. Ensenya’m, això sí, que cal respectar el torn de paraula. Som bastant impulsiu i a vegades no sé esperar. Intenta no respondre’m amb un “no ho sé”, per acabar ràpid la conversa. Això no farà més que augmentar la meva inquietud. Potser creus que sóc massa petit per entendre determinats temes, però la veritat és que et sorprendria la meva capacitat de comprensió.

2.       No sóc hiperactiu (o no necessàriament, ni sempre). Sóc actiu i mogut, això sí. En els moments en què no tenc cap estímul cognitiu, m’autoestimul a través del joc o  del moviment. Estic en un estat d’hiperatenció. Sóc capaç de fixar-me en coses que tu ni has vist. Puc captar paraules, sons o frases que sent a la ràdio o a la televisió (tot i que tu creguis que no hi pos atenció).  Ofereix-me reptes, estímuls, motivacions que captin el meu interès i veuràs com sí que puc mantenir l’atenció durant una bona estona. Deixa’m explotar la meva creativitat. Tenc moltes idees i necessit expressar-les d’alguna manera

La curiositat mou el meu món.

3.       És possible que a més d’altes capacitats, posseeixi una alta sensibilitat. Això vol dir que quan estic content estic molt content, eufòric i tot, però quan estic trist, enfadat o frustrat també ho estic molt. Ensenya’m a regular les meves respostes emocionals. No t’enfadis tant com jo, ni em cridis tant com estigui cridant jo. Explica’m que em puc desfogar tant com vulgui però que la situació és la que és. Poc a poc m’aniré autocontrolant. Però per això necessit que tu et mantinguis serè.

4.       No em cridis per imposar el teu criteri. Arribem a pactes, negociem, explica’m les coses. Ha de bastar que m’ho diguis una vegada.

5.       Posa’m normes i límits. Jo ara encara no ho sé, però quan sigui gran ho agrairé. I tu també. Tenc una gran capacitat de raonament i comunicació, per això sempre intentaré dur-te al meu terreny, sense que gairebé no te n’adonis. Però jo som petit, he d’aprendre moltes coses, entre d’altres que no sempre em puc sortir amb la meva.

6.       No oblidis l’edat que tenc. És cert que semblo més gran del que som en molts aspectes, però l’edat cronològica és la que és. Si a vegades faig “geniades”, no sempre és perquè el meu caràcter és així. Faig rebecaries perquè som petit

7.       És possible que tendeixi a l’obsessió. Necessit tenir les situacions controlades i saber què passarà en cada moment. Però sorprèn-me introduint petits canvis a les meves rutines. He d’aprendre que a la vida no tot sempre surt com teníem previst. Amb cada canvi ho passaré malament ara, però això m’ajudarà a ser un adult fort. Recorda que la sobreprotecció, desprotegeix

8.       Juga amb mi, sobretot si t’ho deman. Però no vulguis dirigir els jocs. Deixa’m ser espontani i creatiu. Si veus que algun dia vull jugar tot sol, respecta’m. Sóc autònom i a vegades no necessit ningú.

9.       És molt probable que en algun moment m’avorreixi a l’escola. Semblarà que em despisti, tot i que en realitat estaré cercant elements per saciar la meva curiositat. Per això ajuda’m a adquirir hàbits d’estudi. Em faran falta

10.   Tenir altes capacitats no és negatiu, per tant no ho visquis com un problema. No sóc rar, ni diferent. Sóc especial, però créixer junts serà una experiència extraordinària.