Tornam a la rutina...Però quina?

 Demà ja és setembre. Jo no sabria dir si aquest estiu s'ha fet llarg o curt. Si ha estat divertit o no. De fet gairebé no sabria respondre si hem tengut estiu. El mes de març és tan proper i tan llunyà al mateix temps, que visc permanentment amb la sensació que el món s'ha aturat. Pens que aviat em despertaré i que tot tornarà ser com era abans, i encara esper -amb la innocència dels il·lusos- que en algun moment vendrà algú i em dirà que el 2020 ha estat un acudit, una broma de mal gust...però que ja està. I tornarem a principis de març i retornarem a la nostra vida pre Covid. I desapareixeran del nostre panorama vital paraules com pandèmia, mascareta, Covid-19, Coronavirus, rebrot, confinament...

Però no, això no passarà, prou que ho sé. Deia que demà ja és setembre. S'acaba l'estiu i en aquest impàs entre tovalloles de platja i retorn a les rutines sempre tenc una mescla de sentiments: acaben els dies interminables de badocar, de no fer res, de gaudir, de no mirar el rellotge...Els darrers dies d'agost sempre es tenyeixen d'un cert color gris que acompanya aquesta mena de nostàlgia. I amb els primers oratges començam a pensar horaris, a comprar material d'escriptori per sobre de les nostres possibilitats, a organitzar agendes, preparar motxilles...i aquest reinici a mi sempre em fa il·lusió.

 Les persones que som una mica quadriculades i meticulosament organitzades, necessitam aquesta rutina. Ens agrada apuntar coses a les agendes, tatxar tot allò que ja hem fet, fer llistats amb coses per fer o per comprar. Això ens dona sensació de seguretat. I vet aquí el viu de la qüestió: tornam a la rutina, diuen. Però quina rutina? Podem utilitzar aquesta paraula per descriure un escenari futur totalment incert? 

I pens sobretot amb els infants. En tots en general, en els meus en particular. Un ha de fer segon de primària. L'altre comença a l'escola dels grans, no fa els tres anys fins el novembre. I no puc evitar demanar-me per què els ha hagut de tocar viure això?. Com serà l'adaptació del petit després de sis mesos sense res semblant a una escoleta? Com se sentirà havent de mantenir-se a un metre i mig d'amics i mestres? ho entendrà? què passarà quan tengui el primer episodi asmàtic de la temporada? o si cau i plora? I el gran: aguantarà tantes hores la mascareta? com sabrà si els seus companys riuen o estan trists?. Sabent que ell és passador de pena i maniàtic de mena, com s'adaptarà a la nova realitat?  

Sé que l'escola sabrà resoldre totes aquestes situacions. Tenc confiança plena amb els nostres mestres. Però, tot i que no vull deixar-me endur pel pànic i la tristesa, a vegades sent  ràbia.  Hores d'ara ja tendríem totes les ses coses preparades, amb il·lusió i ganes de començar un nou curs...i la realitat és que encara no tenim res de res. Per no tenir no tenc ni respostes per a totes aquestes preguntes que em trenquen la son. Només tenc clara una cosa, i és que no hi ha res clar. No hi ha cap certesa i el millor que podem fer és aprendre a viure l'ara. Pensar en avui, i quan hagi acabat el dia, tenir clar que un dia més és un dia menys dins aquest mal son. 

I entre totes aquestes angoixes només hi haurà una cosa que ens salvarà, i que haurem de posar molt en pràctica (alguns per primera vegada en tota la seva vida): l'empatia. Més que mai. En pimer lloc,  empatia amb els nostres infants, que són els vertaders herois de tota aquesta història. Que han aguantat el que no està escrit: els hem tancat escoles, parcs, places, els hem privat del més grans dels privilegis: jugar plegats, separar-los dels padrins i altres familiars, córrer a lloure, abraçar-se. Els hem fet estudiar a través d'una pantalla quan -paradoxes de la vida- ens passàvem el dia prohibint-les o limitant-les. Els hem aparcat quan hem hagut de teletreballar (els sortats que ho han pogut fer). Fins ara han aguantat. Alguns ja mostren signes d'esgotament. Paciència i empatia.

Empatia amb les families, amb els mestres, amb els monitors d'activitats extraescolars...EMPATIA, perquè segurament hauran de prendre decisions que no depenen d'ells i que no sempre aniran bé a tothom.  Es preveu un any molt complicat, i ens faran falta grans dosis de paciència, energia i bon humor. Per tot això: sort, salut i encerts

Bona nova normalitat a tothom! 

I que la força ens acompanyi!