Un any després

 

 Fa un any perdíem la noció del temps. Els rellotges s'aturaren, els calendaris, quiets, passaven els fulls, però nosaltres no avançàvem, instal·lats en el no res. La vida ens imposava un parèntesi obligat, una pausa forçosa que encara no sé si ens va servir de res. La pandèmia aturà en sec les vides de tothom, i el que és pitjor se'ls en dugué en molts casos. Encara avui ploram adéus. 

Per aquella època vaig escriure els meus pensaments en un article que titulava "Coses que no he après durant aquest confinament" i en ell, una de les coses que explicava era que no havia après a deixar passar. Que no havia après a no pensar en els problemes, perquè sabia que la pausa obligada, en algun moment, s'acabaria, i que en aquell moment hauria de fer front a tot el que havia quedat aparcat. Per tant no estava guanyant temps, simplement posposava la realitat. També vaig escriure que no havia après a no enyorar-me. Un any després encara m'enyor. M'enyor de la meva vida d'abans,. M'enyor de les abraçades, dels dinars amb la família, dels crits, dels renous, de les rialles. Dels padrins.

La pandèmia ens va obligar a tots a carregar un equipatge massa feixuc,ple de pèrdues: familiars, laborals, econòmiques, de llibertat per a poder partir. I afegit a aquesta càrrega, cadascun duiem la nostra pròpia motxilla, plena de pors, dubtes i temes pendents. I tot plegat pesa massa. 

Una setmana abans del desastre, el meu petit món ja s'havia cruiat per altres qüestions. Ara, des de la distància, a vegades pens que potser la vida em va regalar aquesta aturada perquè pogués recollir tots els trossets de mi que s'havien escampat. No podia imaginar que un any després, en el mateix mes i gairebé en els mateixos dies, la situació que em tocaria viure seria encara molt més trista i que em deixaria un dolor encara més profund que allò. Durant aquest temps, quan veia per les notícies els milers i milers de casos de contagis, de morts, de les històries humanes que hi havia darrera els números, sentia empatia per a totes les famílies que patien les conseqüències de la Covid19. Innocent de mi, pensava que a nosaltres no ens tocaria. Però toca. I arrassa. I el mal més gran no és la pèrdua en sí, perquè la pèrdua -quan és llei de vida- és acceptable. El dolor més gran és no haver pogut dir adéu al meu padrí. El dol profund és no poder acompanyar les seves filles (les meves ties i ma mare) en la seva pèrdua. El mal a l'ànima és no poder abraçar-les ni a elles ni a la teva germana, ni als teus cosins -que són el més gran que tens-, en un dels moments més trists de la nostra vida junts. Fa un any intentava recompondre tot el meu jo, i tanmateix el meu jo mai no tornarà ser complet, perquè amb ell se n'ha anat una part de la meva ànima.  

La vida és així de punyetera i té una curiosa forma d'ensenyar-nos que de tot ens en sortim, que som capaços d'aguantar-ho quasi tot, malgrat pensem que no tenim forces. Sí, segurament tot i la profunditat de la mar sempre arribam a la superfície, tot i que en alenar la vida caiguem estesos a terra. Però toca aixecar-se, refer-se i esperar la següent onada. 

 He trobat  la meva brúixola, que aviat tornarà marcar el nord. És cert que hi ha moltes coses que no he après durant aquest temps, però també he après a continuar el "camí que a poc a poc escric per a demà. Que demà mancarà el fruit de cada pas";  i que "Per això, malgrat la boira, cal caminar."