Reflexions de final de curs.

Petit homenatge a les mestres d'infantil.

Ahir publicava a les xarxes socials una foto de les feinetes de finals de curs d'en Pau i la portada de l'informe d'en Jaume i escrivia que no em bastava un comentari a la fotografia per a expressar els meus pensaments i sentiments ara que els nostres dos petits acaben l'escola. I és que són tantes les coses que voldria deixar escrites, que ho faré en forma d'entrada al blog. 

M'agrada pensar que el que queda escrit roman per sempre i que pot ser, d'aquí uns anys, quan els dos menuts siguin grans i ho llegeixin els agradarà recordar aquests moments i els farà il·lusió llegir les quimeres d'aquesta mare que els ha tocat. I potser,  en llegir-ho se'ls dibuixi un somriure als llavis.

Començaré parlant d'en Pau. Ai!, en Pau. En Pau l'inquiet que no pot estar aturat. L'impulsiu d'idees clares. El que no calla ni davall l'aigua. El que té mal perdre. El de les sortides que no esperes. L'esquit intrèpid, àgil i ràpid com una centella que no sap què és la por. El que s'enfada massa; el tossut fins a dir basta; el que aprèn les coses a la velocitat del tro. L'inconformista, l'impacient. El remugador, el negociant. El llest, el curiós, el just. L'amic dels seus amics. L'escrupolós, l'ordenat. El rocker. El geniüt. Qui ens fa perdre la paciència a estones, però qui ens dóna l'alegria i ens sorprèn amb els seus descobriments i discursos ja ha acabat l'etapa d'educació infantil. Ja han passat cinc anys i a mi em sembla que fós ahir que un menut sense cap cabell  i que ni tan sols caminava començava l'escoleta.

Fa tres anys que va començar l'escola dels grans, amb els seus amics de l'escoleta i altres de nous. Ara son 16 i són com una pinya. Setze petits i petites que han tornat molt grans; que han compartit moltes coses i molts moments. Han passat per molts de canvis (no sempre fàcils): diferents espais, diferents docents en un mateix curs, metodologies canviants... . En aquests tres anys no tot ha estat fàcil i els ha tocat fer front a situacions de vida difícils d'entendre per ells. Han hagut d'aprendre a conviure amb la injustícia de la mort quan arriba quan no toca. I no una sola vegada. Ells són més forts del que pensam, i tenen una altra manera d'afrontar les coses. El que és segur és que això, en el futur, els haurà ensenyat a ser més forts i valents, més solidaris, més empàtics. Més amics. 

Pel que fa els mestres, acabam aquest curs amb un gust dolç. Gràcies a la seva tutora  sobretot per la paciència. Per comprendre'l. I a la resta de mestres: gràcies per tot. Per entendre i acompanyar en Pau en el seu camí, en la seva infantesa i fer que sigui feliç en aquesta escola. Gràcies per conèixer-lo i acceptar les seves contradiccions. Per felicitar-lo quan fa les coses bé i renyar-lo quan cal. Gràcies per no deixar-nos enfadar més del compte amb ell perquè «això són coses d'infants». Sé que acompanyar-lo, si bé és emocionant i molt divertit, no sempre és fàcil. I sobretot gràcies pel que vendrà, pel vostre ferm compromís amb l'educació. Per l'energia i les ganes amb les què afrontau el nou repte. Sou un claustre meravellós.

I ara em toca en Jaume petit. El menut de la casa. El nin feliç, el cantaire, el tranquil, l'observador. El que comença a tenir clar el que vol. El que no perd de vista el germà gran. El que ens ha fet tornar començar. En Jaume. El que s'entreté amb qualsevol jugueta. El traster, l'amant dels contes. El caparrudet. El que no té por de res i s'enfila per tot allà on pot. El marraner. El qui just estrena la vida i que enguany s'ha estrenat a l'escoleta. Aquesta escoleta nostra, petita, tranquil·la, màgica...L'escoleta de la què ja em vaig enamorar quan hi anava en Pau i la que ha enamorat en Jaume.

Voldria en aquest escrit fer un petit homenatge a les mestres d'escoleta. A les nostres en particular -enguany se'l mereixen més que mai- però també a la resta de mestres d'escoletes d'arreu. Perquè fan la feina més fantàstica del món però també una de les més maltractades i poc reconegudes. Encara han de lluitar contra estereotips com per exemple que simplement guarden els infants, quan en realitat els estan educant. Han de lluitar contra corrents alternatives que troben que no haurien d'existir perquè els infants han d'estar a casa amb la mare (idea tan respectable com impossible en la majoria de casos). I així infinitat d'altres idees d'una societat que no sap el que arriben a fer pels nostres infants. Per no parlar de les situacions laborals que sovint pateixen, amb sous de misèria i poc reconeixement de la seva tasca i professió. I fan front a aquestes adversitats sempre amb una rialla. Sempre amb els braços oberts disposats a acollir criatures desbordades pels plors; a consolar disgusts infantils.

Enguany les nostres mestres no ho han tengut fàcil, gens. Però ni un sol dia han deixat de somriure. Estimades mestres, mai no us agrairé prou la vostra dedicació, el vostre amor. Gràcies infinites per estimar tant en Jaume , per ensenyar-li tantes coses. Per fer-lo feliç.

L'alegria que té quan arriba a l'escoleta, quan s'asseu a l'estora el primer de tots i em diu adéu amb la seva maneta i la rialla als ulls...tot això no té preu.

De tot cor desig que el curs que ve els vents ens siguin favorables i poguem emprendre el vol segurs i confiats.

De tot cor: MOLTES GRÀCIES