No existeix una
única teoria ni cap descripció homogènia que defineixi específicament les altes
capacitats intel·lectuals (ACI), ja que els infants i persones adultes amb
altes capacitats representen un grup heterogeni, amb característiques
diferents. Tot i així es poden establir alguns trets comuns.
Diversos autors han
escrit sobre el tema, per exemple Martinson(1981)i Whitmore (1985). El primer
descriu característiques i dificultats dels alumnes amb ACI. Destaca com a característiques les següents:
- Són persones molt observadores
- Els agraden els conceptes
abstractes, resoldre problemes.
- Fan connexions entre conceptes
- Gaudeixen inventant i creant noves
formes de realitzar coses.
- Tenen una gran capacitat de
concentració, ignorant el seu entorn quan està ocupat en les seves tasques.
- Són persistent amb els seus
objectius
- Poden ser supersensibles
- Solen ser enèrgics i actius
Pel que fa les dificultats, destaquen les següents:
- Poden mostrar gran resistència a les
instruccions dels altres. Poden ser desobedient
- Solen tenir dificultats per
acceptar el que no és lògic
- Exigeixen molt d’ells mateixos i
dels altres. Poden estar sempre
insatisfets
- En alguns casos presenten un comportament
obsessiu
- Poden ser molt rígids i inflexibles
- Necessiten tenir èxit; són vulnerables
al fracàs i al rebuig dels companys.
- Senten frustració amb la
inactivitat o falta de progrés.
Whitmore (1985)
diferencia entre indicadors primaris i secundaris amb els alumnes amb altes
capacitats inel·lectuals:
-
Indicadors primaris (de caràcter cognitiu)
o
Aprenen amb rapidesa
o
Excepcional capacitat cognitiva
per aprendre a utilitzar el coneixement
o
Destresa superior per a resoldre
problemes
o
Vocabulari avançat, amb
estructures lingüístiques complexes
o
Gran comprensió d’idees abstractes
o
Nivell elevat de persistència en
la recerca d’informació
o
Qualitat excepcional de pensament
o
Excepcional capacitat de
transferència d’aprenentatges.
-
Indicadors secundaris (de caràcter
motivacional)
o
Comportament enormement creatiu
o
Extensa gamma d’interessos
o
Gran curiositat
o
Interès profund en alguna àrea
o
Intens desig de conèixer i
comprendre
o
Elevada autonomia
o
Gaudeix amb l’expressió, a través
de la discussió o mitjançant activitats plàstiques.
o
Exigent en els per què
o
Sensible
o
Perfeccionista
o
Autocrític
· Com és viure amb un infant amb altes capacitats?
En el nostre cas, viure
amb en Pau diria que és, entre d’altres coses, sorprenent. Sorprèn la seva capacitat de raonament i el seu alt
nivell de llenguatge. Domina un vocabulari extens i concret. Sorprèn l’extraordinària memòria que posseeix;
la seva creativitat en els jocs; el
nivell de les seves preguntes; la
capacitat d’observació i de concentració quan la tasca l’interessa; la seva
capacitat de relació amb els altres, és igual si són nins i nines més grans, o
adults que no coneix; i un llarg etcètera
En Pau va començar
a parlar als 12 mesos i al 18 ja elaborava frases. Podies mantenir una conversa
amb ell. A l’any i mig distingia i anomenava una gran varietat d’eines: xerrac,
martell, nivell, clau anglesa, clau fixa, tornavís, desengramponador, etc. Als
dos anys va començar amb els “Per què?”. I ja a l’escoleta, tots aquests
aspectes no varen passar desapercebuts.
Té una xarrera que
no coneix límits. Pot parlar de qualsevol tema que li cridi l’atenció. Els seus
interessos són molt variats, per això sempre té preguntes a fer: sobre eines,
animals, música, contes...
És molt curiós i
observador. Es fixa en coses que a la majoria ens passen desapercebudes.
Recorda coses que han passat fa més d’un any (només en té tres).
La música és la
seva passió. Si juga i sent música per la ràdio o la tele, deixarà el que
estigui fent, per agafar la seva guitarra, o el seu tamborino, o la flauta, per
seguir (a la seva manera, evidentment) la melodia que sent.
 |
| Té un gran interès per la música |
Tots aquests
aspectes fan que sigui un nin ben especial. Però el seu comportament, no només ens provoca
sorpresa o admiració. A vegades també ens planteja algunes dificultats. Una
d’elles és el seu comportament obsessiu. Tot té el seu lloc, el seu ordre i el
seu horari. Necessita tenir-ho tot planificat i controlat i si sortim d’aquesta rutina és un trasbals per ell. I va ser un
d’aquests comportaments obsessius el que ens varen fer acudir a CREIX.
Als dos anys i mig li vàrem llevar el bolquer. Tot d’una va assimilar que els
pipís es feien al vàter. Però amb la caca va ser una altra història. Ens
demanava el bolquer per fer-la. L’hi
posàvem perquè pensàvem que era normal. Tothom ens deia que la caca sempre
costa. Però això es va allargar fins al punt que només feia caca quan érem a
casa i si hi havia el seu pare (“tu no em vas bé” em va arribar a dir).A més a
més l’havia de fer concretament a la seva habitació. Quan
li demanàvem per què no la volia fer al vàter ens deia que quan fós més gran,
que li feia por. I d’aquí no el treiem. Si no era així, es negava a fer caca. I
això va durar un any. Fins que la pediatra ens va recomanar consultar amb algú
especialista. I així ho férem, per sort. Afortunadament aquest tema està
arreglat. Però després de la teràpia, ens varen explicar que aquest no era el
problema, sinó símptoma d’unes possibles
altes capacitats. I així ha estat.
Per altra banda,
moltes vegades, les altes capacitats van acompanyades d’una alta sensibilitat.
Això vol dir que quan estan contents estan molt contents, gairebé eufòrics,
però quan estan trists, enfadats o frustrats, també ho estan molt. I això sobta
molt: “com pot ser que sigui tan llest per unes coses, i que s’enfadi per
aquest doi?” hem pensat moltes vegades. Això és una asincronia en el seu
desenvolupament. Respon exageradament a situacions que racionalment no tenen la
meitat d’importància que la que ells els donen. Això respon al seu alt sentit
de la justícia (Això ho tenia jo i m’ho han pres, per tant estic molt
enfadat i faig una geniada descomunal).O
plorar veient una pel·lícula o una obra de teatre. O com ens va passar fa poc:
tornar de viatge amb els padrins i la jove, i començar a plorar a l’aeroport -al
moment del comiat- perquè no volia que acabàs el viatge. I plorar els 40 minuts
de camí cap a casa perquè “li feia molta peneta que el viatge s’acabàs”. Ensenyar
a autorregular-se és una tasca difícil, perquè no et pots posar al seu nivell,
ni perdre els nervis, ni deixar-te endur per la seva tristor. I això, a
estones, és molt complicat.
És molt tossut i a
vegades inflexible. Les coses han de ser ara i com jo vull. Això requereix
establir-li uns límits molt clars, que ell intenta sobrepassar constantment. Ni
ens n’adonam i entram en una dialèctica creada per ell mateix amb la finalitat
de dur-te al seu terreny i sortir-se amb la seva. I això, no ens hem d’enganar,
moltes vegades esgota la paciència i les potències.
A nivell
psicomotor, és extraordinàriament àgil. S’enfila arreu, per tot allà on pot. Diria
que abans de caminar va començar a enfilar-se. I això du implícita una nul·la
percepció del perill, fet que provoca que no el puguis deixar de vigiliar ni un
moment.
Evidentment aquesta
és la nostra experiència personal, però estic segura que altres pares amb
infants amb altes capacitats es poden sentir identificats en algunes coses.
· I després del diagnòstic, què?
Tot i que jo en
tenia sospites, no hagués dit mai que en proves i tests psicològics assolís els
alts resultats que ha obtingut. Per tant el dia que ens ho varen confirmar m’assaltaren
tots els dubtes i temors. “Serà un nin diferent?”, “Se sentirà bé a l’escola?” “S’avorrirà
a l’aula i per tant fracassarà?” “L’etiquetaran?” “el meu fill serà un nin amb necessitats
específiques de suport educatiu?” i tants altres dubtes que poc a poc es van
resolent. D’entrada hem d’esperar. A partir d’ara poden passar dues coses: una,
que amb el temps s’anivelli amb la resta dels seus companys. Dues, que amb el
temps, desenvolupi un talent o una superdotació. A l’escola ens han dit que de moment no s’avorreix
(cosa que em va tranquil·litzar, i molt) i que evidentment l’aniran observant,
però que no ens preocupem. Que arribat al moment no estarem sols per prendre
determinades decisions. Per això ara estam a un punt de tranquil·litat. I sobretot,
he entès que això no ho he de viure com un problema, sinó com una oportunitat d’anar
aprenent amb en Pau. Algú em va dir una frase que m’he tatuat a la ment: “quanta
més normalitat li doneu, millor per a ell i millor per vosaltres”. I és ben
cert.
En Pau i tots els
infants com ell, no són rars, ni diferents, ni amb cap dificultat. Són, això
sí, especials. Fem, entre tots, que no perdin mai aquesta curiositat innata que
tenen per aprendre coses. I sobretot, seguim fent tot el que poguem per què
siguin nins feliços.
