LES TÈCNIQUES D'ESTUDI. Algunes propostes

 Les tècniques d'estudi són el conjunt d'estratègies d'aprenentatge que permeten comprendre, analitzar, sintetitzar i relacionar els continguts, temes i conceptes de les matèries que conformen un pla d'estudis determinat. Ajuden a organitzar i estructurar la informació facilitant-ne la seva comprensió global, evitant la memorització purament mecànica. Podria dir-se, per tant, que unes bones tècniques són la base per a l'aprenentatge significatiu. Les tècniques d'estudi s'aprenen i s'entrenen. Assimilar-les i posar-les en pràctica correctament és un procés que no sempre és fàcil ni ràpid, però en cap cas impossible. El que cal tenir en compte, però, és que com més aviat es comencin a posar en pràctica, abans s'assumiran i això pot ser la clau de l'èxit en qualsevol estudi. Però què es pot fer per adquirir-les? A continuació s'ofereixen algunes propostes.

ABANS DE COMENÇAR, CAL: 

  - Organitzar l'espai. 

  Què vol dir organitzar l'espai? vol dir fonamentalment que s'ha de procurar disposar d'un lloc concret per a l'estudi; que ha d'estar net, ben ventilat i a ser possible amb llum natural. Ha de ser el més silenciós possible. La taula que s'utilitzi ha d'estar neta, ben ordenada i tenir espai suficient per a poder escriure sense obstacles. Ha d'estar lliure d'elements de distracció i s'hi ha de col·locar - a la banda contrària de la mà amb la què s'escriu (per evitar ombres)- un llum tipus flexo. S'evitarà tenir a l'abast mòbils i tauletes (a no ser que siguin indispensables per fer els deures) i qualsevol altre objecte que pugui desviar l'atenció. L'ordinador s'utilitzarà (durant el temps d'estudi) exclusivament per a tasques escolars.

  - Organitzar el temps. 

  L'organització del temps és un altre factor importantíssim per a instaurar unes bones tècniques d'estudi. Saber de quants dies es disposa per entregar un treball o preparar un examen ajuda a planificar amb antelació i a preparar-ho bé. En aquest sentit, fer un bon ús de l'agenda és clau a l'hora d'organitzar i prioritzar tasques. Evitar deixar les feines pel darrer moment estalviarà angoixes i nirvis innecessaris.

ALGUNES TÈCNIQUES D'ESTUDI

Al meu parer, les tècniques d'estudi o estratègies d'aprenentatge es poden classificar segons siguin més generals o més concretes. Les generals, són aquelles que es poden desplegar en el dia a dia i que serveixen d'entrenament per arribar a estratègies més concretes. Per exemple: 

- Repassar cada dia el que s'ha fet a classe. Llegir comprensivament què s'ha treballat a cada matèria i assegurar-se que s'ha entès tot. Pot ser útil fer un petit llistat amb dubtes o preguntes per a consultar amb el professor o professora. 

- En el cas d'alumnes de cursos més avançats, una bona estratègia és passar apunts a net. 

- Utilitzar diferents colors per escriure títols, subtítols i text. La utilització de diferents colors o subratlladors, ajuda a organitzar la informació i a destacar aquella més rellevant. 

- Practicar la lectura comprensiva. No cal que sigui amb textos de classe, ja que es poden llegir diferents tipus d'escrits, ja siguin revistes, llibres, narracions...Això sí, s'haurà d'adaptar la lectura a l'edat i el nivell educatiu de cada persona. 

- Subratllar allò més important. Aquesta tècnica va lligada necessàriament a l'anterior. Només es pot subratllar la informació rellevant si s'ha entès el que s'ha llegit. I això com es pot saber? Per exemple contestant una sèrie de preguntes adaptades a la temàtica objecte d'estudi. Per exemple: de què parla el text? què explica? qui o quines persones/animals/coses/elements hi apareixen?, quan i on passen?, per què ocorren les coses que s'expliquen?, com es desenvolupa el fet que s'explica? quines són les causes/característiques principals del que s'explica, Què passa finalment?, etc. El subratllat ajuda i serveix de guia per a la següent tècnica, que és la de resumir. 

- Resumir o sintetitzar (oralment i/o per escrit) allò que s'ha treballat. Això es farà, sempre que sigui possible, amb les pròpies paraules, ja que és així com es comprovarà si realment s'ha entès i assimilat correctament la informació llegida. 

Les tècniques més concretes, són aquelles que es despleguen per a una tasca concreta com és preparar un examen. Des del meu punt de vista, les més indicades serien: 

1- Fer una primera lectura de tot el tema. En aquest punt encara no se subratlla res, ja que és una lectura inicial que servirà per començar a estructurar el tema. És recomanable la lectura en veu alta, ja que sovint ajuda a copsar millor les idees. 

2- Estructurar el tema. Això és veure quants de punts i subpunts té i plasmar-ho per escrit en forma d'esquema, guió o mapa amb fletxes, cosa que ajudarà a l'hora d'organitzar la informació. És fer una representació gràfica del tema. 

Exemple d'un primer guió

Si es fa en un full apaïsat i deixant espai suficient, al final del tema es pot aprofitar per completar aquest primer guió amb la informació o paraules clau de cada apartat.

 3- Lectura i subratllat de cada punt. Seguint la fórmula de les preguntes explicada anteriorment, en aquest pas es llegeix cada punt i se selecciona i se subratlla la informació més important. 

4- Redactar el tema amb la tècnica que més s'adeqüi a l'estil d'aprenentatge de cada persona, ja sigui en forma de resum, d'esquema, de mapa conceptual o fitxes amb preguntes i respostes.  A partir d'aquí vendrà la feina d'aprendre i saber explicar el tema. És a dir:  l'hora d'estudiar, tasca que serà més fàcil després d'haver fet les passes explicades fins ara. 

5-  Trobar les paraules clau. A partir de la meva experiència, quan un tema s'ha treballat bé, és a dir, s'ha llegit, subratllat, resumit, explicat...un mateix pot localitzar algunes paraules de cada apartat que per ell són clau i fonamentals per explicar cada apartat. Si aquestes paraules s'escriuen al primer guió que s'ha fet, aleshores- i si el tema s'ha interioritzat- es pot explicar tot simplement seguint aquest primer guió.

 Per concloure, voldria fer algunes consideracions finals que crec importants: 

- Depenent de l'edat, i per anar adquirint l'hàbit de fer esquemes i sintetitzar, recoman l'ús de papers grossos (din-A 3, paper continu, cartolines grosses...) per fer els resums o esquemes. Si queda tot a un sol full (a una sola cara si és possible), és molt més visual i facilita la tasca d'organitzar mentalment els continguts.

 - No hi ha una tècnica millor que una altra. Cadascú ha de trobar la que més s'adapti al seu estil d'aprenentatge.

 - Les tècniques d'estudi no s'aprenen totes soles, ni sorgeixen per generació espontània.  S'han d'entrenar. Al principi els estudiants necessitaran ajuda, una guia per aprendre a elaborar resums, mapes conceptuals, guions...l'objectiu és que cada vegada siguin més autònoms i regulin el seu propi procés d'aprenentatge, però per això cal temps, paciència i suport. 

  "Digues i ho oblido. Ensenya'm i ho recordo. 
Involucra'm i ho aprenc" Benjamin Franklin

                                                                                                    Coloma Mateu Ramis

                                                                                                    pedagoga. 

AUTOINSTRUCCIONS. Què són?

Els anys 70, Donald Meichenbaum -psicòleg canadenc-, desenvolupa l'entrenament en autoinstruccions, una tècnica que s'aplicà en principi amb infants amb Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat, però que més tard s'utilitzà també amb infants amb altres dificultats d'aprenentatge. L'objectiu d'aquesta tècnica és donar-se ordres o autoinstruccions a un mateix per afavorir la regulació autònoma de la pròpia conducta. Una de les finalitats per les què s'aplica aquesta estratègia és ensenyar l'infant una forma d'actuació ràpida i eficaç per emprendre tasques o conductes i dur-les a terme satisfactòriament. Avui dia s'ha demostrat que les autoinstruccions són útils no només per a nins i nines amb TDAH, sinó també per a alumnat amb dèficit d'atenció, impulsivitat, o altres dificultats d'aprenentatge. Però a més a més és un sistema d'organització aplicable a qualsevol situació o edat, i pot ser de gran utilitat com a estratègia d'aula per organitzar treballs en grup, per exemple. Les autoinstruccions s'han d'elaborar amb l'alumne. Els més grans les poden redactar sense ajuda, amb col·laboració de pares, tutors o altres adults implicats en el seu procés d'aprenentatge. Els més petits les escriuran i treballaran amb ajuda de la persona referent i de cada una en poden fer un dibuix representatiu perquè resultin més visuals i comprensibles. Han de ser clares i concises i es poden adequar a diferents situacions. Així, podem fer autoinstruccions per a rutines a casa, autoinstruccions per fer els deures, per a preparar exàmens, etc. S'han de concretar el màxim possible.

El procediment complet per a treballar les autoinstruccions es desenvolupa en 5 fases: 1. Modelatge cognitiu: consisteix en que la persona referent actua com a model i du a terme alguna tasca mentre en veu alta explica el que està fent. 2. Guia externa en veu alta: l'infant fa la mateixa tasca proposada per la persona adulta, mentre es van verbalitzant les instruccions a du a terme. 3. Autoinstruccions en veu alta: el nin ho torna fer mentre verbalitza en veu alta les instruccions per resoldre la tasca o du a terme la conducta. 4. Autoinstruccions emmascarades: en aquesta fase l'infant du a terme la tasca verbalitzant les instruccions, però aquesta vegada en veu molt baixa. 5. Autoinstruccions encobertes: l'infant guia el seu comportament a través d'autoinstruccions internes, mentre desenvolupa la tasca Treballar amb autoinstruccions és un entrenament. Això vol dir que el principi s'hauran de posar per escrit i treballar-les conscientment. Però l'objectiu final serà que els infants i joves arribin a regular la seva conducta o el seu procés d'aprenentatge de forma autònoma i sense necessitat de posar les instruccions o ordres per escrit.

Aprendre a escriure segons Montessori. Algunes propostes

Parlar del mètode Montessori avui dia, és parlar d'innovació. És parlar d'un mètode modern d'educació. Quina paradoxa, tenint en compte que Maria Montessori va néixer el 1870 i va desenvolupar la seva obra a partir de 1896, any en què es va doctorar en medicina a Itàlia, convertint-se en la primera dona en aconseguir aquesta fita.

Segurament moltes persones associen "Montessori" a material didàctic, jocs de fusta, educació infantil...però el cert és que més enllà de tots aquests conceptes, Maria Montessori va dissenyar i desenvolupar un acurat mètode molt complet i molt innovador (sobretot per a la seva època) que va marcar gran part de tot el que s'ha fet posteriorment en el món educatiu. 

Però l'article d'avui no vol ser una explicació completa del mètode, perquè no basta un sol escrit, sinó que se centrarà en el capítol concret  "El mecanisme de l'escriptura"i a partir de les idees que s'hi exposen, oferiré diferents estratègies que he anat posant en pràctica al llarg de la meva experiència amb infants. 

I per què l'escriptura? perquè crec que en els darrers temps  hem entrat en una cursa absurda per veure qui aprèn  a escriure primer. Estam capficats amb la idea de que els infants han de començar primer de primària sabent escriure, i si no en saben segur que és perquè tenen problemes d'aprenentatge. I això és fals. El que ha passat és que hem accelerat els temps dels infants sense tenir en compte si estan realment preparats i sobretot sense voler veure si realment ja senten interès i curiositat per escriure. Ens ha de quedar clar d'una vegada que cada criatura té el seu ritme i el seu temps. 

Montessori explica que el mecanisme de l'escriptura és un acte complex en el qual s'han de tenir en compte dues parts: una  referida als mecanismes motors i l'altra que fa referència al treball propi de la intel·ligència. El mecanisme motor de l'escriptura està constituït per dos grups de moviments: els de l'ús de l'instrument per escriure i el del dibuix de la forma de qualsevol lletra de l'alfabet. Per tant s'ha  d'aprendre a fer les coses per separat. Primer s'haurà de saber com són les lletres. després s'haurà d'aprendre a controlar el llapis o el bolígraf per a poder reproduir aquestes lletres. Per això es necessita la coordinació de tota la mà. I això no s'aconsegueix d'un dia per l'altre. Segons Maria Montessori aquesta coordinació motora de la mà, capaç d'escriure sense esforç, no és dóna fins els 6 o 7 anys. "La mà, totalment incoordinada no pot fer signes tan precisos, com les lletres de l'alfabet. Només els pot executar una mà que ja és capaç de dirigir-se determinadament, això que s'anomena una mà ferma. És a dir una mà que depèn de la voluntat és condició necessària per a poder escriure". Adquirir això requereix temps i paciència. 

Segons Montessori, hi ha dos factors importants per a la preparació de l'escriptura: el primer és l'ús d'instruments per a escriure: dibuix. En aquest sentit explica que cal aprofitar l'insitint que tenen els infants per pintar. El dibuix lliure, primitiu, l'instint d'agafar un llapis o una pintura per fer gargots, és el fet precursor de l'escriptura. Per tant, fomentem que els infants pintin i dibuixin lliurement, per assolir, progressivament, destresa amb l'instrument per escriure.

Dibuixar és el pas previ a l'escriptura

El segon factor fa referència a l'execució dels signes alfabètics. Abans d'escriure lletres, cal que es infants es familiaritzin amb la seva forma, les toquin, les ressegueixin. Per això Maria Montessori va crear un alfabet de fusta, on cada lletra estava forrada de paper de vidre. Els infants repassaven les lletres amb el dit, fins que n'interioritzaven el traç. Repassant les lletres amb el dit queda fixat el moviment de la mà i del braç. 

Avui en dia tenim molts de materials per a poder fer lletres. I les  podem fer a casa. Podem jugar amb els infants a repassar cada lletra. 

Lletres de feltre fetes a mà

És molt important que interioritzin el traç de les lletres. I això es pot fer de moltes maneres i des de casa, plantejar-ho com un joc. Per exemple, es poden utilitzar materials comuns com poden ser macarrons, cigrons, llenties...d'aquesta manera, a més d'aprendre el camí necessari per a poder escriure la lletra, es practica la psicomotricitat fina:

En aquest cas s'havien de repassar les lletres amb macarrons i llenties. Les fletxes indicaven el camí a seguir per completar la lletra.  No només s'interiortiza el traç sinó que es practica la psicomotricitat fina, important també a l'hora d'escriure. 

Resumint les idees exposades fins ara, explicava Montessori: "els dos factors mecànics de l'escriptura es desenvolupen en dos exercicis independents, és a dir: el dibuix, que capacita la mà per manejar l'instrument per a escriure; i el fet de tocar les lletres de l'alfabet, que serveix per fixar la memòria motora i visual de les lletres"

Progressivament anirà aprenent a escriure, seguint tres temps:

1. Sensació visual i tàctico-muscular, associada al so alfabètic.

2. Percepció. L'infant sabrà comparar i reconèixer les lletres quan en sent el so.

3. Llenguatge: és important saber pronunciar el so de cada lletra. 

Poc a poc aniran assolint la destresa necessària per escriure. Primer faran lletres tots soles, després les uniran formant paraules, després textos...però no és un procés ràpid.  Mentrestant podem anar practicant diferents estratègies: per exemple escriure amb el dit damunt l'arena, amb temperes en un paper continu, damunt espuma d'afaitar...

I de vegades també serà important practicar amb retoladors més gruixuts, fins que la mà tengui l'agilitat suficient per escriure amb instruments més prims...i escriure en superfícies més grans, no tan limitades com un paper:

Aprendre a escriure pot ser un camí tortuós si no es fa amb les condicions òptimes. Sovint les activitats repetitives no ajuden a fer més fàcil el camí. Per això cal innovar, inventar i sobretot jugar amb les lletres i les paraules. A vegades només cal introduir petits canvis que motiven molt els infants: canviar els papers per les pissarres blanques; els llapis per retoladors de colors o guixos...Qualsevol superfície pot servir per escriure i jugar. 

Gaudim el camí, acompanyem els infants en el seu procés d'aprenentatge. No ens centrem només en l'error. I sobretot, no facem difícil allò que pot ser una aventura extraordinària. 

                                                                              - - - - - - -

BIBLIOGRAFIA:

Montessori, M. (Ed.1994) La descoberta de l'infant.  Textos pedagògics volum1. Eumo Editorial.Diputació de Barcelona

Tornam a la rutina...Però quina?

 Demà ja és setembre. Jo no sabria dir si aquest estiu s'ha fet llarg o curt. Si ha estat divertit o no. De fet gairebé no sabria respondre si hem tengut estiu. El mes de març és tan proper i tan llunyà al mateix temps, que visc permanentment amb la sensació que el món s'ha aturat. Pens que aviat em despertaré i que tot tornarà ser com era abans, i encara esper -amb la innocència dels il·lusos- que en algun moment vendrà algú i em dirà que el 2020 ha estat un acudit, una broma de mal gust...però que ja està. I tornarem a principis de març i retornarem a la nostra vida pre Covid. I desapareixeran del nostre panorama vital paraules com pandèmia, mascareta, Covid-19, Coronavirus, rebrot, confinament...

Però no, això no passarà, prou que ho sé. Deia que demà ja és setembre. S'acaba l'estiu i en aquest impàs entre tovalloles de platja i retorn a les rutines sempre tenc una mescla de sentiments: acaben els dies interminables de badocar, de no fer res, de gaudir, de no mirar el rellotge...Els darrers dies d'agost sempre es tenyeixen d'un cert color gris que acompanya aquesta mena de nostàlgia. I amb els primers oratges començam a pensar horaris, a comprar material d'escriptori per sobre de les nostres possibilitats, a organitzar agendes, preparar motxilles...i aquest reinici a mi sempre em fa il·lusió.

 Les persones que som una mica quadriculades i meticulosament organitzades, necessitam aquesta rutina. Ens agrada apuntar coses a les agendes, tatxar tot allò que ja hem fet, fer llistats amb coses per fer o per comprar. Això ens dona sensació de seguretat. I vet aquí el viu de la qüestió: tornam a la rutina, diuen. Però quina rutina? Podem utilitzar aquesta paraula per descriure un escenari futur totalment incert? 

I pens sobretot amb els infants. En tots en general, en els meus en particular. Un ha de fer segon de primària. L'altre comença a l'escola dels grans, no fa els tres anys fins el novembre. I no puc evitar demanar-me per què els ha hagut de tocar viure això?. Com serà l'adaptació del petit després de sis mesos sense res semblant a una escoleta? Com se sentirà havent de mantenir-se a un metre i mig d'amics i mestres? ho entendrà? què passarà quan tengui el primer episodi asmàtic de la temporada? o si cau i plora? I el gran: aguantarà tantes hores la mascareta? com sabrà si els seus companys riuen o estan trists?. Sabent que ell és passador de pena i maniàtic de mena, com s'adaptarà a la nova realitat?  

Sé que l'escola sabrà resoldre totes aquestes situacions. Tenc confiança plena amb els nostres mestres. Però, tot i que no vull deixar-me endur pel pànic i la tristesa, a vegades sent  ràbia.  Hores d'ara ja tendríem totes les ses coses preparades, amb il·lusió i ganes de començar un nou curs...i la realitat és que encara no tenim res de res. Per no tenir no tenc ni respostes per a totes aquestes preguntes que em trenquen la son. Només tenc clara una cosa, i és que no hi ha res clar. No hi ha cap certesa i el millor que podem fer és aprendre a viure l'ara. Pensar en avui, i quan hagi acabat el dia, tenir clar que un dia més és un dia menys dins aquest mal son. 

I entre totes aquestes angoixes només hi haurà una cosa que ens salvarà, i que haurem de posar molt en pràctica (alguns per primera vegada en tota la seva vida): l'empatia. Més que mai. En pimer lloc,  empatia amb els nostres infants, que són els vertaders herois de tota aquesta història. Que han aguantat el que no està escrit: els hem tancat escoles, parcs, places, els hem privat del més grans dels privilegis: jugar plegats, separar-los dels padrins i altres familiars, córrer a lloure, abraçar-se. Els hem fet estudiar a través d'una pantalla quan -paradoxes de la vida- ens passàvem el dia prohibint-les o limitant-les. Els hem aparcat quan hem hagut de teletreballar (els sortats que ho han pogut fer). Fins ara han aguantat. Alguns ja mostren signes d'esgotament. Paciència i empatia.

Empatia amb les families, amb els mestres, amb els monitors d'activitats extraescolars...EMPATIA, perquè segurament hauran de prendre decisions que no depenen d'ells i que no sempre aniran bé a tothom.  Es preveu un any molt complicat, i ens faran falta grans dosis de paciència, energia i bon humor. Per tot això: sort, salut i encerts

Bona nova normalitat a tothom! 

I que la força ens acompanyi!

COSES QUE NO HE APRÈS DURANT AQUEST CONFINAMENT

Fa poc més d'un mes el nostre món s'aturà. Es decretà un estat d'alarma que va canviar fins i tot el color dels nostres dies. Des d'aleshores ençà paraules com pandèmia, covid19, coronavirus, confinament, quarentena...omplen tots els espais.
L'anomenem com l'anomenem, aquest fet ha transformat hàbits, rutines, maneres de fer, fins i tot maneres de relacionar-nos.I ens ha obligat a quedar-nos a casa

Aquesta obligació ha despert la creativitat de més d'un i d'una. La gent se les enginya per passar el temps fent coses que no havia fet mai: cuinar, pintar, fer ioga, tocar un instrument..
En molts casos s'ha optat per fer escrits amb coses que s'han après durant aquestes setmanes. Aquests dies hi he estat pensant. Per mi, el pitjor moment del dia és la nit. De sempre. Quan els llums s'apaguen, les ombres s'acosten, com si volguessin deixar clar que són allà, que no partiran fins que no hi planti cara. Amb la foscor, la por es fa més gran i jo més petita. Però també és durant la nit quan sembla que pensi millor, quan sorgeixen les frases, les paraules i flueixen els pensaments. Fa uns vespres vaig decidir que volia escriure sobre aquests dies, però que no escriuria sobre coses que he après sinó de les que NO he après.

- No he après a oblidar els problemes d'abans de la pandèmia i viure el present. I no ho he après perquè constantment tenc la sensació de viure un parèntesi forçat que lluny de regalar-nos temps (que diuen que tot ho cura), ens l'ha congelat. Quan tot passi i poc a poc retornem a la nostra vida, ens haurem d'afronatr a l'abans. Haurem de plantar cara a tot allò que va quedar pendent. I el temps començarà de zero, perquè haurem de rebobinar. I qui sap, si en algún moment, potser enyorarem el temps aturat.

- No he après a viure amb calma. Perquè no puc. Perquè la vida amb infants a casa no s'atura - i no vull que s'aturi- perquè ells més que ningú es mereixen fer coses plegats, el més feliços possible. Amb ells dos res no espera: la set, la gana, la juguera, la son, la malsofridura...Passar les hores amb ells (que són la meva alegria) no deixa lloc per a la calma.

- No he après a viure sense horaris. Sempre he dit ( i mantenc) que els infants necessiten cert ordre, seguir una rutina. Ara me n'adon que en ralitat potser sóc jo la que ho necessita i no ells. Sigui com sigui el que és evident és que sense un mínim horari, la bogeria en aquesta casa hauria entrat per qualsevol escletxa i s'hi hauria instal·lat indefinidament.

- No he après a ser la mestra dels nostres fills. Ni vull, ni puc ser-ho. Jo només hi puc ser per ajudar-los a aprendre. Perquè ells ja en tenen de mestres i són excepcionals. Jo no els arrib a la sola de les sabates i mai no ho podré fer com ells. Sempre estarem en deute amb els mestres. Sempre

- No he après a deslliurar-me de la culpa. Perquè tampoc no he après a alterar-me menys ni a cridar menys, ni a renyar manco. Perquè cada nit pens que demà ho faré millor, però demà ens tornam a barallar, i ella, la culpa, torna guaitar per fer-me sentir molt petita i molt no res.

- No he après a viure sense els meus paisatges i panorames vitals: Ciutat, Bunyola, Felanitx...

- I sobretot sobretot, no he après a NO enyorar-me. No aprenc de cap manera a viure sense les abraçades als pares, a la meva germana, a les meves ties i oncles, als padrins, als meus cosins de l'ànima, als nebots, als cunyats, als amics. No puc. No en sé perquè em fan falta com l'aire que respir. Sense tots ells em falta l'alè. I simplement he constatat que no puc viure sense tots ells. Sense tots vosaltres

L'únic que sí que he après és a pensar que és temporal. I que  tot passarà. Fins que arribi el moment, miraré d'aprendre alguna cosa.

El pensament màgic dels infants

Sempre he pensat que m'encantaria tenir algun artilugi màgic per a poder observar què passa per la ment dels infants des que neixen: què pensen?, què somien?, què imaginen? Com funciona el seu cervellet i quins mecanismes es posen en marxa perque en determinades situacions siguin tan ocurrents i ens facin riure (i pensar ) tant?

De ben segur que neuròlegs, neuropediatres i altres professionals relacionats amb la infància em sabrien respondre totes aquestes qüestions, però aquest escrit no pretén ser un article de divulgació científica, sinó simplement quatre ratlles per reflexionar i somriure una estona.

Dels infants em fascina el seu món de fantasia i m'encanta observar-los quan juguen, xerren, canten...sense que ells se n'adonin. M'admira la seva imaginació sense límits i l'extraordinària capacitat de crear-se móns seus. 

Sovint els adults ens entossudim en traçar els seus camins, en dirigir els seus jocs, en guiar-los contínuament: "això posa-ho aquí". "Ai no, això així no queda gens bé" . I què hi anam d'errats! No en tenim n'idea de les seves normes ni dels seus principis.

Avui, mentre jo dinava, ha vengut el petit juganer de casa nostra (de dos anys, fets de novembre) i m'ha duit un cub dels que s'utilitzen per fer una torre. L,ha posat devora el meu plat i m'ha dit: "ges mamà, un regal"

Jo, que en aquell moment estava distreta amb els meu mals de caps, he mirat el cub: "oh, moltes gràcies Jaume!" I he seguit dinant. Ell no es movia de devora jo, m'ha acostat una mica més el cub i amb cert to imperatiu (tot sigui dit) m,ha dit: "però obri'l!!" I he hagut de creure, és clar (com se m'acut rebre un regal i no obrir-lo). He fet com qui obrir el paquet: "ala! Què guapo! Moltes gràcies!"

-"de res mamà. És una pepeta", m'ha aclarit. Ell ha seguit fent la seva torre i jo he quedat davant el plat, amb una mescla de rialles i una sensació de no haver estat a l'alçada del seu joc. Perquè jo ja som gran. I m'he demanat en quin moment de les nostres vides deixam de jugar; en quin instant passam a viure plenament en un món absurdament real, deixant de banda la fantasia i la màgia i ens oblidem del més important: jugar, imaginar, crear. I m,he promès a mi mateixa que sempre tendré una estoneta per tornar ser aquella nina petita que escrivia contes de conills i caçadors i que un dia, asseguda al seient de darrera del cotxe va dir :"aquest sol avui plora".