Quan s'espera un fill s'obre un món d'il·lusions, dubtes, incerteses, pors, emocions úniques i inexplicables. Sorgeixen dubtes, i moltes preguntes i per donar-hi resposta hi ha una gran oferta de revistes i llibres especialitzats que expliquen què es pot esperar setmana a setmana
Durant l'embaràs es fan ecografies, proves,
revisions i es fan cursos de preparació per al part, xerrades, trobades....Fins
aquí pot semblar que tot està controlat. Però la veritat és que després, quan
neix la criatura, ve el buit, l'abisme. Ens han preparat per quasi tot, però no
pel més important: acceptar que tu ja no ets tu i que el teu petit món -de
persona autònoma i independent- desapareix, s'esfuma,
perquè ara hi ha un petit ésser indefens, acabat de sortir de tu, que et
necessita les 24 hores del dia per sobreviure. I acceptar-ho i assumir-ho no
sempre és fàcil. Però això, passa. Perquè l'amor ho cura tot i no
hi ha un amor més pur, potent, incondicional i bèstia que el que se sent per un
fill.
I van passant els primer anys de vida (molt
aviat, per cert) i aquell nadó indefens va creixent. I quan sembla que ja tot
va rodat, resulta que hi ha més coses que ningú no t'ha explicat: que no sempre
va tot bé. I a tu et costa acceptar-ho i caus en el perillós pensament de
"ja ho farà, encara és petit" però la realitat és que passen els
mesos i que el teu fill no parla; sembla esquiu. L'escola li costa i
sempre juga tot sol. No li agrada cantar, perquè no suporta els renous. I quan
vas al parc ell no juga, perquè no li agrada el tacte de l'arena. Igual
que no li agraden altres textures. Sembla que sempre és al seu món i interactua
molt poc (o gens) amb la família i. I sembla que té dificultats per
comunicar-se i a les trobades amb molta gent es posa sempre molt nerviós i
crida i plora. I comences a veure que alguna cosa no rutlla. I després de
moltes consultes mèdiques i psicològiques, li posen un nom: el teu fill té TEA
( Trastorn de l'Espectre Autista ). Tot el teu món es fa miques.
Aquesta és la història que Robia Rashid ens
convida a conèixer a través de la seva sèrie "Atypical" (que
es pot veure a Netflix) i amb la que ens obre una finestra sovint
desconeguda: com viu el dia a dia un
adolescent "en l'espectre" (com ho denominen a la sèrie) i com hi
conviu la família i l'entorn proper.
Sam té 17 anys i és un jove amb trastorn de l’espectre
autista altament funcional. Gràcies al suport de la seva família i de
la seva terapeuta ha après estratègies d'afrontament a diferents situacions
estressants per ell que li han facilitat -en certa manera- la comunicació amb
els altres, no sense passar per episodis angoixants. No suporta els renous, per
això sempre va amb auriculars inhibidors del so. No capta les ironies, ni els
dobles sentits, ja que comprèn només el sentit literal de les frases. És
maniàtic, té atacs de pànic davant qualsevol episodi que ell no controla o
situacions improvisades. S'estressa amb elements que nosaltres ni tan sols
hauríem captat. Els jocs de càmera, els sons i músiques que ambienten cada
episodi ens ajuden a fer-nos una idea de com se sent una persona amb
autisme davant estímuls que per nosaltres passen desapercebuts i ens permet posar-nos
al seu lloc.
Sam torna gran i com qualsevol adolescent ha
d'afrontar canvis vitals que el preocupen. I és en aquest moment evolutiu on
xoca amb la seva mare, Elsa, una mare hiperprotectora que necessita
que la necessitin. Elsa va ser la primera en veure que alguna cosa no
anava bé quan el seu fill era petit, en contraposició al seu pare que,
despreocupat, afirmava que el seu fill era així, que no l'havien de comparar
amb els altres, i que ja arribaria a fer el que els altres nins feien. Després
de moltes visites a metges, psicòlegs i psiquiatres infantils, els comuniquen
que Sam és autista. A patir d'aquí ens presenten dues
maneres d'afrontar la situació: la de la mare, que a partir d'aquell
moment passa a viure per i per a el seu fill, i la del pare, que no ho accepta
de cap manera. La mare s'apunta a grups d'ajuda, cerca els millors terapeutes,
mentre que Doug, el pare, se sent cada vegada més lluny del seu fill i es dedica
més a la seva filla petita, que també haurà d'aprendre a conviure amb un germà
que absorbeix totes les hores i forces del seus pares.
Passen els anys i la mare, que fins ara era
l'agenda de la família, l'organitzada, la de l'ordre estricte, la que anticipava
qualsevol situació al seu fill per evitar-li patiment, es troba que el seu fill
vol volar tot sol. I comencen els conflictes. El pare comença a passar més
estones amb en Sam i s'adona del difícil que és entendre'l. Tot i així fa
l'esforç de passar estones amb ell i animar-lo perquè segueixi estudiant,
conegui gent nova, surti amb al·lotes (que és un dels desitjos del seu fill, i que la mare no pot ni imaginar)... és partidari de que el seu fill creixi, sigui
el més autònom possible i que aprengui a viure.
I entre tota aquesta dinàmica familiar també hi ha
la seva germana Casey, una crack de l'atletisme que ha viscut sempre a l'ombra
del seu germà. Sovint sent que és invisible i responsable del seu
germà a l'institut. Pensa que per la seva mare no és important i es refugia en
el seu pare. Al final és la que sap du millor el seu germà. No el sobreprotegeix
i a més a vegades li fa la punyeta, li descol·loca les coses, per fer-li veure
que no hi ha res irreversible. El fa afrontar-se a situacions
desagradables perquè aprengui a afrontar-les.
És una sèrie que, tot i que potser en alguns
moments cau en clixés o estereotips, ens permet veure què passa en la relació
de parella quan un fill té alguna necessitat especial, i et fa identificar o no
amb una mare que se sent ara invisible després d'una vida dedicada a la família
(especialment amb el fill); un pare que s'adona que ha de passar més temps amb
el seu fill, perquè quasi no el coneix...En definitiva dues persones adultes que han deixat de ser parella per ser
només pares (i a més a més amb punts de vista totalment oposats).
Igualment som espectadors de com la vida amb en
Sam pot determinar les relacions familiars. El perill de bolcar-se només amb el
fill amb dificultats, pensant que l'altre pot sobreviure tot sol. Els diferents
prismes de cada un dels membres familiars. I qüestionar-se quina és la millor
manera d'educar en Sam: la del pare i la
germana, que consideren que Sam ha de caure i tornar-se aixecar, sense
anticipar-li sempre tot, o fer com la mare i evitar-li patiment, però també
moltes satisfaccions? És possible trobar l’equilibri entre la sobreprotecció
(que sempre desprotegeix) i el deixar fer sabent que es farà mal?
Però sobretot és una sèrie que ens interpel·la a autoanalitzar-nos
com a societat per constatar que en general som
egoistes, que la vida no està pensada pels no normatius i que condemna a
la marginalitat tot aquell que és diferent. No estam disposats a fer cap canvi
a la nostra còmoda vida per fer més confortable la dels altres. I potser si obríssim
els ulls i miréssim més enllà de les nostres necessitats descobriríem un món
nou, on ser rar pot ser fins i tot meravellós.
