Massa sovint ens venen la maternitat com aquell estat idíl·lic en què les dones assolim la felicitat absoluta. Veim anuncis amb llençols blanquíssims, cases impecables, infants empalagosament tendres, que dormen tranquils als seus bressols, mares moníssimes, sense ulleres, pentinades, amb un somriure perfecte. Innocentment i bleda penses que en el teu cas potser també serà així. Fins que arriba el moment i topes amb la realitat i, literalment, et voldries fondre en mil bocins. Però avui no parlaré del post part (que potser requeriria capítols i capítols). Parlaré del després, de la vida que continua, del dia a dia, en el meu cas amb una criatura de 3 anys i mig i jo embarassada de 15 setmanes.
En poc temps la nostra petita família que creix, ha patit canvis importants, tots bons, als ulls dels adults, però difícils de pair per un menut de 42 mesos.
Fins ara, ell estava molt acostumat a la presència de son pare. Ell era qui el despertava cada dematí, l'acompanyava a l'escola, el recollia el migdia i dinaven cada dia plegats. Jo no els acompanyava sempre, perquè m'havia fet un horari que em permetia tenir lliure cada horabaixa i poder prescindir d'escola matinera i de menjador.
Però això va canviar de sobte, quan a son pare li va sorgir una irrenunciable oportunitat laboral. De moment, fa jornades maratonianes de feina. Se'n va el dematí, abans que el petit s'hagi despert, i no torna fins el vespre, a l'hora del bany, de preparar el sopar...
La criatura no ho du gens bé. L'enyora, té pena perquè ja no és ell qui cada dia l'acompanya i el va cercar. Però clar, no ho sap expressar amb paraules. Per això crida constantment l'atenció; les geniades s'han multiplicat per mil, igual que els atacs de ràbia, produïts per qualsevol petit contratemps. Tot pot desencadenar una discussió. Res no li va bé. Ara encara més, qüestiona absolutament tot el que se li diu. És un expert negociador, i ara encara ha perfeccionat més les seves tècniques. El xantatge emocional que em fa a mi, sa mare, no coneix límits. Per fer el que li deman, bada, enreda, em desafia. I jo, embarassada, amb unes hormones que no saben el que és l'estabilitat, perd la perspectiva. Sí, jo, mare pedagoga. La que sempre deia "a mi, els meus, això no m'ho faran", la que tenia ben clar el que permetria i el que no...la que sempre ha marcat els límits. Jo, ferma defensora del diàleg, començ i acab els dies cridant. Aquesta mateixa, hi ha dies que es rendeix i que adopta l'amenaça com a únic sistema educatiu, abandonat qualsevol principi educatiu. L'acab vestint jo, dient-li "idò no berenis més", estirant-lo perquè vagi cap al cotxe per no fer tard. Esgotada, no tenc forces ni energies per contestar les mil i una preguntes que aquell capet de tres anys i mig no deixa mai de formular. I amb cada acte, aquella fiblada a a la gargamella, aquella veu dins el cervell que et diu: "que malament que ho estàs fent." I per si no fos suficient companyia, compareix ella, sempre disposada a qüestionar-te. Ella, que no et deixa ni a sol ni a ombra. La que penja de l'esquena dins una pesada motxilla: la culpa.
Arribes a cercar-lo a escola, després d'una jornada laboral de merda, i la mestra et diu que fa uns dies que està molt nirviós, hipersensible. S'enfada per no res i plora davant qualsevol petit contratemps o cridada d'atenció de la mestra, cosa que abans no feia. I ella, la culpa, torna guaitar per damunt l'espatlla disposada a repetir-te que tot és culpa teva, que ets una mala mare; que vas massa nirviosa i que això, el nin ho nota. I ell que passa el trajecte en cotxe plorant, dient que no vol que el papà faci aquesta feina nova, que vol que només faci la vella. I jo que també plor, en silenci. I voldria fugir, tota sola. Retorbar-me. Això encara em fa sentir més culpable. I em rendeixo a l'evidència: he acabat els recursos, no sé què fer. I, com si demanàs clemència, envii un correu a l'experta amb qui tant confii, la que ja ens va advertir que en Pau és un nin especial, i que ens armàssim de paciència, perquè no seria fàcil. Pobret, em diu..."està passant per un procés de pèrdua que no sap com expressar i ho descarrega amb tu, que ets qui està amb ell més temps". Li ha posat un nom. Sembla un doi, però això em tranquil·litza i pens: potser no tot és culpa meva.
Després ve el menut, s'asseu damunt i em diu "Mamà jo t'estim fins a l'infinit" i em voldria fondre, aturar el temps en aquest instant, mentre els ulls se'm tornen omplir de llàgrimes.
Dins el llit pens que és una situació transitòria: prenc coratge, apago el llum i m'adorm pensant que demà serà un altre dia i que potser, només potser, ho faré millor. O com canten Blaumut: "I que demà, potser demà, al miler de coses que em passen pel cap / trobaré una estrella / amagada entre milions d'hiverns/"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada