EL PRIMER DIA

Avui ha estat, de ben segur, un dia ple d'emocions per a moltes famílies. Era el primer dia de classe. D'aquells dies especials en què no se sap qui està més nirviós, si els pares o els infants. A casa ja feia dies que el menut esperava ansiós aquest moment. Avui no ha necessitat que el despertàs; a les set i mitja del matí ha comparegut a la cuina, descambuixat, amb els ulls encara mig clucs- però plens d'il·lusió- i amb un somriure pintat als llavis ha sentenciat "avui ja és demà. Ja torn a l'escola!". Ha berenat i en haver acabat, ha partit cap a la seva habitació. "Espera'm que t'ajudaré a vestir" li he dit. "No, mamà, no importa, jo ja som gran i ja en sé tot sol". I encara ressonen dins el meu cap aquestes paraules..."no importa que m'ajudis, ja som gran". I és ben cert, que és gran. Tan cert com que de cada vegada em necessitarà menys. I així ha de ser, però, ai, cal que passi tan aviat?
Hem emprès el camí cap a l'escola. Hem davallat del cotxe i, decidit i sense aturar-se, ha començat a pujar la petita costa que du cap a l'entrada de l'escoleta i de l'escola. La mateixa costa que l'ha vist pujar des que encara no tenia un any. I, ai, una altra fiblada de nostàlgia. La primera vegada que feiem aquell caminet era per anar a l'escoleta (la més bella del món). Ell encara no caminava. Sols no tenia cabells. Era el mes de setembre de 2014.

Hem davallat del cotxe i, decidit i sense aturar-se, ha començat a pujar la petita costa que du cap a l'entrada de l'escola

S'ha retrobat amb els seus amics. S'han mostrat les bosses pel berenar, les bosses amb tot el material preparat. Sabates noves, camisetes que s'estrenaven un dia tan especial... i de sobte, observant la seva alegria contagiosa, me n'he adonat: no m'amollava la mà per res. Quan ha sonat el timbre que marca l'entrada a les aules, me l'ha agafada amb més força, com si aquell renou li hagués provocat un petit salt de cor, una petita punxada a la panxa. M'ha mirat i m'ha demanat: "Però encara no te'n vas no? M'acompanyaràs a la classe nova?". Hem entrat, ha penjat la bossa al penjador i hem donat l'altra bossa a la mestra. Ell m'ha fet una besada i m'ha promès que s'ho passaria molt bé. Quan jo quasi ja travessava la porta per partir, he sentit que em cridava: "una abraçada mamà". I m'ha fet una abraçada que encara no sabria dir si era per reconfortar-se a ell o per reconfortar-me a mi.
I jo, amb el cor encongit, he partit cap a fer feina, i és que per jo avui també era el primer dia després de les vacances. I de camí, sense voler-ho, m'ha lliscat una llagrimeta. Perquè enyoraré despertar-me amb ell sense presses, sense frissar per berenar, planificant què fer el dematí. Perquè encara no té quatre anys i jo encara necessit que em necessiti. I sí, ho confés, l'he enyorat tot el dematí, malgrat totes les vegades que aquests darrers dies he pronunciat la frase: "ai, que és de necessari tornar a escola!"